dimarts, 17 de novembre de 2015

Alabastre de l'Epifania. Museu Cau Ferrat Sitges


El relleu que ens ocupa, conservat al Museu Cau Ferrat de Sitges, ja ha estat identificat i catalogat des de fa molt de temps per dos dels historiadors de l’art més prestigiosos de l’Estat Espanyol.
Primer fou el professor Jesús Hernández Pereda, qui l’any 1958 va publicar un estudi sota el títol Alabastros ingleses en España, a la prestigiosa revista “Goya”. Posteriorment Santiago Alcolea, catedràtic de la Universitat de Barcelona i Director de l’Institut Amatller de Barcelona, publicava a la revista “Archivo Español de Arte” el 1971 l’estudi Relieves ingleses de alabastro en España: Ensayo de catalogación. Ambdós estudiosos certificaven el seu origen anglès així com la seva filiació i cronologia. A aquests darrers hauríem d’afegir el més recent estudi del professor Joaquin Yarza Luaces Alabastros esculpidos y comercio Inglaterra-Corona de Castilla en la Baja Edad Media, de 1992, que acaba per aclarir el panorama de la producció i arribada d’aquestes creacions a la península hispana.
Avui dia sembla fora de dubtes que aquesta peça es va crear entre el 1420 i el 1460 als tallers d’escultura en alabastre anglesos de Burton-on-Trent (Anglaterra). Ens trobem davant una obra, resultat d’un processos creatius seriats, que s’exportaven arreu d’Europa, amb un èxit enorme.
Al llarg de tot el segle XIV i el XV, els tallers d’alabastre de Notthingam, Londres i York van crear i organitzar tallers d’escultura en alabastre procedent de les riques pedreres angleses, especialitzats en la creació de relleus de petites dimensions, quasi tots aproximadament de 45x25 cm i, en menor quantia, escultures exemptes. Aquests relleus podien ser destinats en principi a decorar sepulcres i, petits retaules de tres o més relleus, tot i que també podien ser venuts per separat.
A més a més d’aquests tres tallers, caldria incloure aquí també per la seva importància el de Burton on Trent.
Els tallers anglesos treballaven de dos maneres. La primera era confeccionant relleus que conformàvem petits retaules amb temes genèrics que sempre trobaven comprador, com ara els cicles de la Infància de Crist, la Passió, la Verge Maria, etc., al qual deuria pertànyer la nostra peça. Aquestes obres sempre tenien compradors i, probablement, els mercaders les oferien directament en els ports de destinació, o d’escala, dels viatges.
La segona manera, no tan habitual, era la de treballar per encàrrec, com sembla demostrar-ho el fet de trobar retaules amb iconografies excepcionals o locals, com podrien ser unes taules amb la vida de sant Jaume, que mossèn John Goodyear (de Wright) oferí al final de la seva peregrinació a Santiago de Compostel·la.
La organització del treball en tallers gairebé amb una concepció industrial, tant en la comercialització com en el de la creació artística pròpiament dita va tenir varies conseqüències.
La primera d’elles fou la repetició de temes i la pràctica absència d’aportació creativa per part dels escultors. Així es repeteixen fórmules i esquemes que homogeneïtzen els resultats, desproveint-los de personalitat.
En segon lloc, al ser treballs de taller, els noms i les notícies sobre els artistes són del tots inexistents. Si a això sumem el fet que també s’han perdut els documents referents als propis tallers, la tasca de recerca dels estudiosos es veu greument afectada.
També, s’ha d’afegir el mal que ha fet el col·leccionisme (tret del bé de la conservació de moltes obres d’art), al qual no feia gaire feia esment en aquesta mateixa sala la professora Francesca Espanyol. Si difícil és seguir la pista d’una obra singular que ha passat per mans de col·leccionistes que han intentat esborrar el rastre de la procedència de l’obra, què problemàtic no ha de ser esbrinar el lloc de procedència d’una obra seriada, de la qual en tenim molts exemplars documentats.
Seguint Santiago Alcolea, que a la vegada recull el que deien abans Gardner, Stone, Hernández Perera y Yarza, els alabastres anglesos medievals es poden classificar en quatre grups.
Grup 1
Realitzats entre 1340 i 1380. Són figures elegants i sense els modismes i repeticions que tindran posteriorment, amb ulls grans per poder ser pintats, i sense coronacions arquitectòniques.
Grup 2
Entre 1380 i 1420. Cercles de guix als fons. Ulls inflats. Daurats. Alguns amb cornises i merlets.
Grup 3
Entre 1420 i 1460. Els més abundants de tots. Gran industrialització. Desaparició de cornises i merlets que poden ser substituïdes per traceries trepades. Molt policromades. Variació en la disposició dels personatges. Flors. Aparició de noves temàtiques principalment de sants.
Grup 4
Finals del segle XV. Pèrdua constant de qualitat per la gran industrialització. Temàtiques més dramatitzades
Peces viatgeres
L’exportació s’estengué especialment amb aquells països costaners propers a Anglaterra. Així França i la costa nord de la península, sota la Corona de Castella, van ser les principals destinacions d’aquestes obres, que també trobem a Islàndia i altres països.
Com arribaven aquests peces a casa nostra? Tant Nottingham com Burton on-Trent es troben a la riba del riu Trent que desemboca prop del port d’Hull, tot i que sembla que les exportacions s’embarcarien als ports de Bristol i Londres. A Bristol les mercaderies partirien en direcció a Castella (ports del País Vasc i Galícia, principalment), Portugal i la Guayana. Des de Londres a França (Normandia i Bretanya). Dels ports francesos i castellans no disposem de gaire informació, però si dels anglesos que han permès constatar la partida de molts relleus i escultures exemptes al continent. En aquest sentit disposem d’interessants documents de vaixells que partien cap a Castella, amb destinació final al port fluvial de Sevilla.
També és molt interessant el cas, esmentat pel professor Joaquin Yarza, d’un mercader escocès de nom John Mac Intosh, propietari d’un vaixell apressat per guipuscoans i bilbaïns el 1477. Quan poc temps després visità l’església de Santa Maria d’Ondarroa, va veure un canelobre de bronze del vaixell i va posar un plet que durà llarg temps. No és estrany doncs, com conclou Yarza, que molts alabastres arribessin d’aquesta manera a esglésies basques.
Al llarg de tots aquest segles el comerç marítim entre Anglaterra i la Corona de Castella fou molt intensa, excepte els anys posteriors a la guerra entre Pedro el Cruel i el seu germanastre Enrique. Però amb l’arribada al poder d’Enrique IV i, sobretot, dels Reis Catòlics, les relacions comercials prengueren nou impuls.
Un factor que encara afavorí l’arribada i èxit dels relleus anglesos a Castella fou, sens dubte l’arribada de peregrins anglesos pel Camí de Santiago, que oferien obres d’aquest tipus com a exvot o ofrena personal. No és que les portessin amb ells sinó que les podien enviar en tornar al seu país com a mostra d’agraïment.
El que sembla avui evident és què, malgrat la existència d’obres en alabastre a la Corona d’Aragó creades per artistes procedents d’Anglaterra o del país, per la coneixença que es tenia d’aquest tipus d’obra, a casa nostra no van arribar, si més no en quantitats prou significatives i, si ho van fer, probablement fou en dates molt tardanes, quan la confecció d’aquestes obres havia desaparegut a Anglaterra. Així doncs es gairebé segur que la peça del Cau procedeix d’una església castellana, i entenem per castellana qualsevol església de la Corona de Castella (Castella, Lleó, Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, Navarra o la Rioja).