L'església de Sant Martí de Capella

L’església de Sant Martí de Capella (La Ribagorça. Osca)

L’església parroquial de Sant Martí de Capella es troba emplaçada en el punt més alt de l’actual nucli de població, dominant la Vall de l’Isàbena.
L’edifici actual és el resultat de diferents etapes constructives que tenen el seu origen en un primer temple romànic del que encara són visibles diverses parts. D’època romànica conservem l’absis, la nau i la coberta, tant de l’absis com de la nau encara tenim diferents elements ornamentals que l’enriquien. Afegits són el campanar, per sobre de l’absis, obra realitzada en maó i datable del segle XVIII; la sagristia, construïda adossada al costat de migjorn de l’absis, i les capelles laterals, tres al costat de tramuntana i dues a migjorn. Fins fa molts pocs anys es conservava el cementiri als peus de l’església, substituït actualment per una plaça amb jardins.
El temple romànic presenta una senzilla planta de nau única de saló dividida en quatre trams i absis semicircular. La volta absidal es de quart d’esfera i la de la nau de canó apuntat, amb coberta a dues vessants. La volta de la nau es suporta mitjançant quatre arcs perpanys que descarreguen en sengles semicolumnes, sense capitells, adossades al mur que divideixen l’espai interior en quatre trams. A l’interior tota l’església, absis i nau, presenta una línia de imposta sense treballar que es localitza per sota de la filada de naixement de la volta.
L’absis presenta una finestra central de mig punt de doble esqueixada, avui en dia cegada per la presència del retaule major, obra de tradició gòtica del segle XV. La porta principal del temple es troba a migjorn. Es tracta d’una porta de mig punt, amb dues arquivoltes suportades per sengles capitells esculpits i columnes exemptes, que no es conserven. Al mur de ponent es poden apreciar les restes d’una petita finestra circular, cegada i mutilada parcialment en la seva part inferior degut a l’obertura d’una rosassa de dimensions més grans, d’època molt posterior, i a la part superior dreta les restes cegades d’una finestra de mig punt que deuria pertànyer al campanar original de l’església romànica. En aquest mateix mur de tancament trobem una porta de mig punt amb dovelles de grans dimensions, també cegada, probablement una mica posterior, que deuria donar pas directe de l’interior del temple al cementiri. Al mur de tramuntana, quasi a l’angle de ponent trobem una tercera porta de mig punt, de dimensions més reduïdes que les anteriors (un cop més cegada), que també deuria donar pas al cementiri des de l’interior del temple. No podem saber res d’altres obertures (finestres) a la nau, degut a la construcció de les capelles laterals, tot i que per les dimensions del temple tot fa pensar que deurien existir.
L’aparell emprat per la seva construcció es força regular i ben disposat, presentant diferències en algunes parts de la construcció, resultat de diverses reformes i reparacions realitzades al llarg dels anys. Els carreus que conformen la fàbrica romànica són perfectament diferenciables de la resta per la seva millor qualitat i millor disposició i en ells encara són visibles moltes marques de picapedrers. A l’interior l’aparell és visible en el hemicicle absidal, en tant que la resta del temple es presenta totalment enlluït.
L’examen detingut de l’aparell de la fàbrica del temple ens permet proposar diverses reformes, ampliacions i reparacions. La principal d’aquestes afectà el campanar. L’original es deuria trobar a l’angle sud-oest de la nau. La presència d’una finestra a la part superior del mur de ponent, abans esmentada, la qualitat de la fàbrica d’aquest angle de la construcció que contrasta amb l’aparell de reble emprat per la resta de la part superior del mur de migjorn, semblen ésser proves clares de l’existència d’un campanar torre de dimensions però difícils de precisar. A més podem observar clarament com per sota de la finestra existeix una important esquerda que deuria motivar-se pel pes del campanar. Aquest degué esfondrar-se en un moment indeterminat essent substituït per l’actual de maó que es troba sobre l’absis. Davant la dificultat de practicar un accés directe al nou campanar des del mateix absis es va realitzar una escala de cargol a l’angle sud-oest de la nau que dona pas al cor actual i a la sota coberta, des de la qual hi podem accedir al campanar. Aquest fet ho referma la part superior del mur de migjorn de la nau que presenta una diferència d’aparell, resultat més que probable de la necessitat d’aixecar la teulada per tal de permetre el pas dels campaners des dels peus de l’església fins la capçalera del temple. Desconeixem si l’escala actual es tracta d’una reforma d’una ja existent quan el campanar original era dempeus o d’una obra de nova traça.
La historiografia no ha parat molta atenció en aquest humil temple. Obres de caràcter general, guies artístiques, itineraris, etc., són les que fan esment, tot i que molt breu a l’església de Sant Martí, i la majoria d’elles s’interessen més pel retaule major que pel temple pròpiament dit. Tots coincideixen a situar l’erecció del temple entre finals del segle XII i principis del XIII. El temple és un bon exemple del romànic rural de la comarca de la Ribagorça, amb un marcat caràcter funcional en la seva concepció i un emplaçament estratègic en el punt més alt de la població. No hem d’oblidar que aquest temple pot trobar-se sobre les restes d’un altre anterior, construït segons la tradició durant el segle X, com es reflecteix en un document refet del segle XI[1]. L’església torna a ser esmentada durant la segona meitat del XII, quan va se cedida per l’abat Martí de San Victorián de Asán als cunyats Martí y Pere d’Essep[2]. Cayetano Enríquez de Salamanca i Jaime Cobreros afirmen, sense precisar més en cap dels dos casos, que a l’església de Sant Martí podem observar indubtables influencies cistercenques, transmeses per les ordres militars[3].Tot i que tant per la seva concepció com per la seva decoració sembla trobar-se molt propera a aquests models, caldria un estudi més aprofundit per arribar a confirmar totalment tal hipòtesi.
El que sembla fora de dubtes és que l’erecció del temple romànic que conservem correspon als primers anys del segle XIII, i que respon a les característiques típiques dels temples d’aquesta època, tot i que les posteriors reformes hagin adulterat les seves formes originals i sigui difícil veure clarament la fàbrica original del temple.

BIBLIOGRAFIA

DURÁN GUDIOL, Antonio
1957: Huesca y su província. Col. Guías Artísticas de España. Editorial Aries. Barcelona. Pàgs. 146-147.
TORRALBA, Federico B.
1960: Guía artística de Aragón. Institución “Fernando el Católico”. Zaragoza. Pàg. 74.
CANELLAS LÓPEZ, Ángel; SAN VICENTE, Ángel
1979: Aragón. Serie: La España románica, nº 4. Ediciones Encuentro. Madrid. Pàgs. 422-423.
IGLESIAS COSTA, Manuel:
1985: Arquitectura Románica. Siglos X-XI, XII y XIII. Col. Arte Religioso del Alto Aragón Oriental, Vol. I/1. Akibos Ediciones. Barcelona. Pàgs. 173-175.
ENRÍQUEZ DE SALAMANCA, Cayetano:
1987: Rutas por el románico de la província de Huesca. Las Rozas (Madrid). Pàgs. 102-121.
COBREROS, Jaime:
1989: Itinerarios románicos por el Alto Aragón. El símbolo como expresión de lo sagrado. Col. La noche de los tiempos. Ediciones Encuentro. Madrid. Pàgs. 209-210.

Notes:
[1]En aquest document es recull la tradició segons la qual un antic prevere anomenat Barón, edificà l’any 922 una església en honor de Sant Julià màrtir. Vid. Angel Canellas López; Angle San Vicente: Aragón, pàg. 422.
[2]Ibídem, pàg. 423.
[3]Cayetano Enríquez de Salamanca: Rutas por el románico de la província de Huesca, pàg. 120. Jaime Cobreros: Itinerariosromànicos por el Alto Aragón. El símbolo como expresión de lo sagrado, pàg. 209.