divendres, 2 de novembre de 2007

Vida i Miracles de Sant Ermengol


Sant Ermengol fou bisbe de la diòcesi de l'Urgell entre 1010 i 1035. Havia heretat el pontificat del seu oncle Sal·la, del qual havia estat el seu auxiliar. Aquest va acordar amb el seu pare, el vescomte Bernat de Conflent, la seva successió a la càtedra episcopal a canvi d’una important quantitat de diners, cent peces d’or. Aquest conveni va ser signat, amb tota seguretat, abans de l’any 1003. Sal·la havia estat un bisbe determinant en l’expansió i posterior desenvolupament de la seu pirinenca. L’any 1001 va anar a Roma, on va rebre de mans del Papa Silvestre II, el famós Gerbert d’Aurillac amic del bisbe abat Oliba, i que havia estudiat al monestir de Ripoll i, fins i tot a Còrdova, una butlla per la qual el bisbat veia confirmades totes les seves propietats.
El jove Ermengol s’havia criat en una de les famílies més importants de la Catalunya Vella. Entre els personatges més destacats de la seva nissaga hi trobem, a més a més del seu oncle, a l’abat Sal·la, germà del seu avi Isarn, vescomte de Conflent, que va fundar el monestir de Sant Benet de Bages. Aquest cenobi va ser durant molt de temps propietat de la família de Ramon Casas. El va adquirir l’any 1907 Elisa Carbó Ferrer, mare del pintor. Des de l’any 2000 és propietat de Caixa Manresa, que vol fer d’aquest magnífic monestir un dels focus culturals de referència de la comarca del Bages.
Sant Ermengol, va començar ben aviat a exercir com a bisbe. De fet, l’any 1010, mesos abans de la mort del seu oncle, ja el trobem desenvolupant les seves tasques. El 6 de novembre de 1010, subscriu, com a bisbe, la publicació sagramental del testament de seu antecessor. El seu pontificat el situa com un dels més emprenedors bisbes de la seva diòcesi. Només accedir a la càtedra, va emprendre una ambiciosa reorganització de la canònica cardenalícia, iniciada per Sal·la i aprovada definitivament el 18 de novembre de 1010 pels comtes d’Urgell, Barcelona, Cerdanya i Pallars, a més a més de tots els bisbes de la província eclesiàstica de Narbona, a la qual pertanyia el bisbat de la Seu d’Urgell. Des d’aquest moment la canonja de la Seu d’Urgell anà prenent rellevància i jugant un rol destacat a la vida de la Seu.
La personalitat d’un bisbe del tombant de mil·leni era força diferent a la imatges que en tenim actualment. Sant Ermengol, com molta gent de la seva època, va ser un reconegut guerrer. Podríem destacar la conquesta de Guissona als musulmans l’any 1024. La recerca de terrenys al sud, més fèrtils i amb un clima més agradable, van ser una constant del moment. Aquesta i altres conquestes comportaren la necessitat de dur a terme tot una sèrie de obres d’enginyeria i comunicacions que donaren molta popularitat al bisbe. Una de les més reconegudes fou la via de comunicació amb el sud, amb la construcció del pas dels Tres Ponts, que facilitaren l’accés a la plana d’Urgell. Paral·lela al desenvolupament d’infrastructures, Ermengol també va dur a terme directament o indirecta, la construcció de tot un seguit de temples, com ara Sant Julià de Coaner o Sant Pere de la Portella. Dins aquest apartat, cal destacar la construcció de la tercera catedral de la Seu d’Urgell, la primera romànica, consagrada per seu successor, Eribau, el 23 d’octubre de 1040. La ràpida ruïna d’aquest temple, que ben aviat fou substituït per l’actual de sant Ot, bastida per Raimundus Lombardus, sembla indicar que només es va tractar de la substitució de l’antiga capçalera per una de nova. L’altra gran obra d’Ermengol fou l’església de Sant Pere (actual Sant Miquel), adossada al claustre de la catedral i que és l’única construcció que conservem de la seva època. Disposem de notícies de moltes altres construccions a la mateixa vila de la Seu d’Urgell: les capelles de Santa Eulàlia, de Sant Francesc d’Assís i de Sant Miquel. També ens han arribat de l’antic Palau Episcopal i de l’Hospital dels pobres, ambdues construccions prop de l’actual catedral.
Sant Ermengol no va poder veure mai la seva gran obra, havia mort gairebé cinc anys abans, el 3 de novembre de 1035, en caure d’una bastida per a la construcció d’un pont a Bar sobre el riu Segre (l’actual Pont de Bar).El seu mite i llegenda s’estengueren ràpidament. De bon principi, ja es va dir que el seu cos va baixar surant pel riu fins a la Seu d’Urgell, on es va aturat davant de la catedral i les campanes tocaren totes soles. Enterrat al costat nord del transepte, tot seguit s’esdevingué una gran sequera. Mercès a unes revelacions es va procedir a canviar el lloc de la sepultura i se’l va instal·lar al costat sud del mateix transepte. Dit i fet, arribà la pluja i des de llavors sempre se l’invoca a tota la contrada contra les sequeres.
La seva popularitat, i la del seus miracles, s’estengué tan aviat que el 1044 ja era considerat sant. Molts són els testimonis que palesen la popularitat del sant a la comarca i, en especial, a la seva capital. De la Fira de Sant Ermengol, la més antiga documentada a la península, en tenim la primera notícia en 1048, quan el comte Ermengol III d’Urgell, atorgava a la canonja, tots els delmes i teloneus que havien de tributar els visitants de la fira. Un altre exemple és el Retaule de Sant Ermengol, obra d’Esteve Albert (1914-1995), que es representava tots els dissabtes d’estiu al claustre de la catedral de la Seu d’Urgell. Enguany, i després d’uns anys sense celebrar-se degut a unes obres de restauració del claustre, es tornarà a representar.
La pintura que ens ocupen es procedeixen de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell. Formava part de la decoració de capella que sota la seva advocació es torbava a la capçalera del temple. S'inclou dins d'un més que probable cicle dedicat a sant Ermengol. La tècnica emprada és la de pintura al tremp. De tot el cicle originari, només conservem aquesta representació i una de molt semblant al Museu de Belles Arts de Bilbao. En aquella escena el sant apareix exorcitzant un personatge, de la boca del qual surt la figura d'un diable.
L'escena, tot i que molt fragmentària, ens presenta a sant Ermengol dempeus, vestit amb els seus atributs episcopals en actitud de beneir a un deixeble que, com és lògic, és de menor alçada que el sant. A la part inferior es pot apreciar una inscripció del tot impossible de desxifrar, donat el seu avançat estat de deteriorament. Sant Ermengol apareix, com en el cas de la pintura de Bilbao, lleugerament de tres quarts. La túnica, que s'aprecia lleugerament a la part inferior, es de color blau verdós, i la capa de color vermell, un xic més fosc que el fons que l'emmarca. Amb la mà esquerra agafa el cap del deixeble, en tant que amb la dreta el beneeix. Aquest porta una túnica del mateix color que el sant bisbe i una casulla de color blanc, com correspon a un acòlit, i estén les seves mans vers sant Ermengol.
Els dos fragments han estat objecte d'estudi en diverses ocasions, tot i que en moltes ocasions amb certs malentesos i confusions quant a l'emplaçament i relació amb altres obres procedents de la mateixa catedral. La tesis doctoral de Ana María Galilea Antón, sobre els fons de pintures espanyoles del Museu de Belles Arts de Bilbao, ha permès emplaçar definitivament ambdues obres. Així doncs podem emplaçar aquests pintures del primer quart del segle XIV. Com indica l'autora, malgrat cert trets de primitivisme, per altra banda gens estranys en les obres del bisbat de l'Urgell, ja podem apreciar certa intenció de reflectir la sensació d'espai, de moviment i narració, així com del volum; això darrer especialment visible en els plecs de la capa del sant.
Quant ala la filiació estilística, podem descartar algunes propostes que la consideraven, tot i que tardana, com a romànica. Ens trobem davant d'una obra plenament gòtica, en el que podem considerar protogòtic o, fins i tot, franco-gòtic.
Francesc-Xavier Mingorance i Ricart

Bibliografia fonamental
COOK, W. W. S.; GUDIOL I RICART, J.: Pintura e imaginería románicas, "Ars Hispaniae", vol. VI. 1950.
GUDIOL, J.; ALCOLEA I BLANCH, S.: Pintura gótica catalana, Ediciones Polígrafa. 1962.
GALILEA ANTÓN, A. M.: La pintura española en el Museo de Bellas Artes de Bilbao, 1995.
VILLARÓ, A.: Hércules i la ciutat. Un passeig per la història de la Seu, 1995.