dimecres, 20 de gener de 2010

Un passeig pel patrimoni cultural d'Andorra

El Principat d’Andorra és un petit país situat entre França i Espanya, al bell mig dels Pirineus. La seva topografia, eminentment muntanyenca, la seva climatologia i les seves estretes relacions amb els dos països han marcat la història, el caràcter i l’economia dels seus habitants al llarg del pas dels segles.
La seva extensió és de 468 km2. El seu espai territorial té com a eixos vertebradors les valls dels seus tres rius principals: El Valira del Nord, el Valira d’Occident, i el Gran Valira, resultat aquest de la unió dels dos anteriors.
El seu cim més alt és el pic de Coma Pedrosa (2.942 m) i l’indret més baix al riu Riner (838 m). Destaquen també els nombrosos llacs que trobem al llarg de tota la seva geografia (fina a un total de 62).
La forma de subsistència tradicional ha estat fins fa relativament poc temps la ramaderia. Aquesta ha anat deixant pas de manera progressiva una nova concepció de la vida fonamentada en el sector de serveis amb especial potenciació del comerç i del turisme hivernal i de muntanya.
El país ofereix avui una completa gamma d’hotels i serveis amb més de 30.000 habitacions hoteleres, 26 càmpings, 4.000 botigues i 250 restaurants.
Pour comprendre Actualment Andorra és un dels centres més importants d’esports de neu i de comerç dels Pirineus. Però la seva història, que es remunta molts segles enrera és, en general, força desconeguda.
Les primeres manifestacions de presència humana les trobem amb les restes neolítiques conservades a la Balma de la Margineda (Andorra la Vella). Són testimonis de comunitats nòmades d’agricultors i ramaders que, progressivament van anar assentant-se de manera definitiva a les valls andorranes. La manca de recursos minerals, la climatologia i la topografia esquerpa del territori van dificultar la seva habitació definitiva. La metal•lúrgia suposarà un punt d’inflexió dins la societat andorrana prehistòrica. Aquesta indústria es convertirà amb el pas del temps en un dels principals pilars de l’economia del país.
La seva topografia va ser motiu condicionant del seu aïllament del grans moviments demogràfics de l’Antiguitat. Malgrat això no va ser aliena a la presencia de diverses cultures, com ara la romana, com ho demostra les troballes, tot i que aïllades, de monedes romanes. Aquestes ens indiquen que, malgrat no tenir un contacte directe amb aquesta cultura, hi van mantenir contactes.
Durant l’Edat Mitja es va establir l’estructura social i política d’Andorra. Aquesta es fonamenta en el coprincipat. El seu origen el trobem en la signatura d’un acta notarial entre Roger Bernat, comte de Foix, i Pere, bisbe d’Urgell. Aquesta acta, coneguda popularment com a Pariatges, va ser signada l’any 1278 i en 1288. En ella s’establien de manera definitva els drets i obligacions d’ambdós senyors respecte els territoris andorrans, que havien estat motiu de litigi entre les dues parts durant molts anys. L’acord, que creà la singularitat política i social d’Andorra, ha perdurat fins els nostres dies en què, amb la nova constitució de l’any 1993, el país s’integra definitivament en el modern món de la democràcia, conservant les figures institucionals dels coprínceps, encarnats en les figures del President de la República Francesa i el Bisbe de La Seu d’Urgell.
La modernització política i institucional andorrana ha anat parella a un canvi econòmic apuntat abans. L’economia ramadera i rural del país ha deixat pas a una nova concepció fonamentada en l’explotació dels seus recursos turístics, especialment representats per les estacions d’esquí i per un incipient turisme cultural. L’altre camí obert en l’economia andorrana es troba en el sector de serveis, amb un més que remarcable desenvolupament del comerç. Aquestes noves orientacions han suposat una quantitat de canvis impensables per a una societat de muntanya, tradicionalment tancada en sí mateixa. El nou esperit andorrà obre les seves portes a persones de tot el món, interessades en l’amplia oferta turística, comercial i cultural que els hi pot oferir.
El Principat d’Andorra es troba dividit en set parròquies. D’aquestes set, sis són les considerades històriques, a saber: Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria; la setena, de recent creació, és el resultat d’una divisió de l’antiga parròquia d’Andorra la Vella: Escaldes-Engordany. Per una millor estructuració del nostre recorregut per les valls d’Andorra, respectarem aquesta divisió.

Parròquia de Canillo
La Parròquia de Canillo és la més septentrional de totes. Les seves poblacions més importants són, la pròpia Canillo, L’Aldosa, Incles, Prats, Soldeu, El Tarter, Meritxell i Els Plans. La majoria d’elles són petits nuclis rurals amb una població molt reduïda que oscil•la entre els 12 i els 100 habitants aproximadament, a excepció de Canillo que compta amb més de mig miler d’habitants. Però aquestes xifres es veu multiplicades en èpoques d’especial afluència turística com ara l’hivern i l’estiu, en especial a Canillo, Soldeu i El Tarter, que són els principals centres hotelers de la parròquia.
Del seu ric patrimoni artístic destaquen l’església de Sant Joan de Caselles i el santuari de Nostra Senyora de Meritxell, patrona de les Valls d’Andorra. Quant a la natura hauríem de fer especial menció a la Vall d’Incles, espai idoni per a passejar i gaudir de meravellosos paisatges d’alta muntanya.

Sant Joan de Caselles
D’estil romànic, el temple de Sant Joan de Caselles és una petita església d’una sola nau amb absis semicircular. Emplaçada al costat de la Carretera General Nº 2, sobre un penya-segat, del seu conjunt destaca el seu campanar de tres pisos, interessant exemplar d’estil llombard del segle XII, tan característic del romànic de les valls andorranes.
Al seu interior es conserven dues joies de l’art medieval andorrà. Priemrament trobem el retaule major, dedicat a sant Joan, de l’anomenat Mestre de Canillo, és obra del segle XVI. L’altra peça és una més que curiosa representació de la Crucifixió que barreja pintura mural i estuc. La figura de del Crucificat i la mateixa creu van ser realitzades amb aquesta tècnica, en tant que la composició que l’envolta (figures de Longinus i Stefanon, la lluna i el sol) està realitzada en pintura al fresc. Aquesta obra d’estil romànic, redescoberta l’any 1963 a arrel d’una restauració que es duia a terme al temple, podem datar-la de principis del segle XII, molt relacionada amb obres de l’Alt Urgell (Santa Eugènia d’Argolell). És un magnífic exemplar d’una de les tècniques, la de l’estuc, que menys exemplars ha conservat, tot i que sabem de la seva importància en època romànica amb exemples tant importants com es que trobem a l’església del veí monestir de Sant Serni de Tavèrnoles (Anserall. Alt Urgell).

Santuari de Nostra Senyora de Meritxell
Aquest conjunt, emplaçat en l’antic camí ral de Les Bons a Canillo, és el centre espiritual dels andorrans. Destaquen els dos santuaris. El primer edifici té com a origen una petita capella construïda en època romànica de la qual només resten alguns murs. Les restes actuals corresponen a una església aixecada el segle XVII. Aquest edifici fou parcialment destruït per un incendi l’any 1972, Tan sols es van salvar els seus murs, essent víctimes de les flames tots els tresors que es custodiaven al seu interior, inclosa la talla romànica de la Verge. En l’actualitat, un cop restaurada pel govern andorrà, acull una exposició permanent sobre la història de Meritxell, tant del santuari antic com de la devoció a la Verge i la celebració de la seva festa.
El Consell General de les Valls endegà la construcció d’un nou santuari, molt més ampli i acord a les necessitats de culte i fervor popular. El projecte fou encarregat al prestigiós arquitecte Ricard Bofill, qui presentà un ambiciós pla que no més va ser realitzat parcialment. El nou edifici que conjuga modernitat i tradició, recorda en els seus volums els grans monestirs pirinencs, en la seva fàbrica les construccions tradicionals andorranes i en es seus esperit la devoció dels andorrans per la seva estimada patrona. El nou santuari fou inaugurat de manera solemne el dia 8 se setembre de 1974.

Llegenda de Nostra Senyora de Meritxell
“Lo dia sis de janer, anant à missa à Canillo los de Meritxell, vejeren una gabarnera florida y ab ullas verdas, com si fos en lo mes de juny, ab gran estranyesa sua per ser cosa impropia de aquella incomplet estació. Admirats de aquell succés (ja que en aquella terra no se ha vist may tal cosa en lo cor del hivern), van á mirarla y èxaminarla: quan veuheu amagada en una petita coveta la imatge de la Mare de Déu ab lo Ninyo Jesús”.
¡Ab quin respecte se agenollarian devant de ella los ditxosos moradors de Meritxell! ¡Hermosa coincidencia! en lo mateix temps en que ells reverenciavan la imatge de Maria santíssima y del séu santíssim Fill, posada de manifest als seus ulls en lo interior de la gabernera per medi de tan sorprendent senyal; nostra santa Mare la Iglesia católica, que celebra en aquest dia, desde los primers sigles del Cristianisme, la festa de la Epifania ó adoració dels Reys, deya tambè en la santa Missa: “Veyent, incomplet, la estrella, se sentíren possehits de grandissim goig. Y entrant en la casa, trobaren lo Ninyo ab Maria la sua Mare, y lo adoraren.
Donada notici al párroco de Canillo de tant ditxosa troba y de un fet tant singular, anaren à busca la imatge at professó, portantla à la iglesia de Canillo y colocantla en lo nitxo de un altar; mes à pesar de estar tancadas las portas de la iglesia, lo endemá se trobá à faltar la Mare de Déu. Buscant congoixosos incomplet seria, la trobaren altra volta en la coveta de la gabernera. En vista de tal succés no se atreviren los de Canillo á tornàrsela à emportar; per qual motiu los de la parroquia de Encamp acudiren à buscarla ab professò, colocantla en la sua iglesia; pero succehi lo que havia passat en Canillo: la imatge estava al dia següent en lo mateix punt ahont havia sigut trobada. Ninguna de la dos parroquias sabia qué ferse, ni quin partit pèndrer; ni se atrevia ningú à tocarla de aquell loch. En aquest intermedi y quan tot donaba à compéndrer que la santissima Verge volia se li alsés alli una capella, cayguè una nevada de prop dos incomplet. Res tingué axó de extraordinari en lo mes de janer, tractantse de un país tan fret com las Valls; pero sí fou cosa admirable que à uns ciquanta passos de la gabernera (1) quedés cert espay respectal completament per la néu que cubri incomplet los alrededors de Meritxell y de las parroquias vehinas. Al véurer tan clarament declarada la voluntat de la Mare de Déu, ja no se duptà un sol instant: alli se hi alsà una capella que fou principi de la que avuy dia éxisteix y à la que sigué trasladada ab grandissim respecte aquella imatge incomplet de qual advocació protegeix las Valls de Andorra la puríssima Reyna de cels y terra”.

Parròquia d'Encamp
Encamp és la parròquia que es troba més a llevant de les que conformen el Principat. El seu principal nucli habitat el trobem al poble d’Encamp, on trobem pràcticament adossats els nuclis de La Mosquera, El Tremat i Les Bons. A aquests hem d’afegir la petita població de Vila i la llunyana de Pas de la Casa, fronterera amb França.
De les seves interessants mostres patrimonials podem mencionar l’església de Santa Eulàlia d’Encamp, el conjunt de Les Bons , el casc antic d’Encamp, l’hotel Rosaleda o el Comú d’Encamp, amb una concepció i resolució totalment avantguardista que contrasta amb la resta de construccions que l’envolten.
La natura també pot donar-nos agradables sorpreses com la Vall dels Cortals d’Encamp, amb un magnífic paisatge de muntanya en el que es combinen els boscos, els pics i els estanys; el Circ dels Pessons o l’estany de les Abelletes.

Església de Santa Eulàlia d’Encamp
La parroquial d’Encamp és el resultat de diverses campanyes constructives. El seu origen es troba en una petita església romànica d’una sola nau amb absis semicircular, construïda probablement al llarg del segle XII. El conjunt fou profundament ampliat i modificat al segle XVII i, per últim, l’absis va ser enderrocat en 1925, essent substuït per un de quadrangular. L’església fou definitivament ampliada entre 1987 i 1989 pels arquitectes Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, en un estil totalment modern que contrasta amb les formes tradicionals de la resta de la fàbrica.
Especialment destaca el campanar. Torre quadrangular amb tres pisos de finestrals bessons, d’estil llombard, és el més alt i ,probablement, un dels millors exemplars dels conservats al Principat. La seva construcció podem situar-la en ple segle XII.

Conjunt de Les Bons (Castell i església de Sant Romà)
Les restes del castell i l’església de Sant Romà de Les Bons es troben dalt un promontori a l’extrem nord-oest de la parròquia d’Encamp. Des de seu mirador privilegiat hom pot abastar la vall d’Encamp i el pas natural de la vall en direcció a Canillo.
Actualment constitueixen el castell les restes de diverses torres, d’entre les quals destaca la nomenada popularment coma Torre dels Moros. Algunes d’aquestes torres han estat reutilitzades en èpoques posteriors com a colomers (Colomers de Cotxa i de Rossell). D’aquests dos, el de Cotxa conserva una finestral amb festejador orientat a migdia, record innegable del seu passat nobiliari. Altres restes importants del castell són el Bany de la Reina Mora, en realitat dipòsit d’aigua del recinte, i el seu sistema d’irrigació intern.
Conjunt de difícil datació, no resta però cap dubte del seu origen medieval. El seu emplaçament i la manca quasi total d’altres exemples d’arquitectura militar medieval a les valls andorranes el fan lloc de visita obligada per a tots aquells interessats en la història d’Andorra.
L’església de Sant Romà, inclosa dins el recinte castral de Les Bons, és un magnífic exemplar d’arquitectura romànica de zona marginal. Edifici de planta rectangular, amb coberta de volta de canó, la única conservada a tot el territori andorrà d’aquest període). El seu absis semicircular i cobert amb quart d’esfera és, amb tota probabilitat, el millor exemple d’aquest estil dels conservats a Andorra. La seva datació es perfectament fiable doncs conservem l’Acta de Consagració del temple del 23 de gener de 1164, moment en què l’església començar acollir els acte de culte. La seva construcció degué finalitzar-se poc temps abans.
Al seu interior podem contemplar unes pintures al fresc d’època gòtica que s’estenen per la zona absidal i murs de la nau dedicades al Judici Final, realitzades durant el segle XV o principis del XVI. D’aquest mateix segle data el retaule d’estil gòtic (avui en dia emplaçat sobre la porta), dedicat a Sant Romà.
Al Museu Nacional d’Art de Barcelona es conserva el cicle de pintura mural romànica que decorava l’absis, format per la part inferior del Crist en Majestat i el Col•legi Apostòlic amb la Verge Maria, obra del segle XII.

Museu Nacional de l’Automòbil
Al centre mateix de la vila d’Encamp podem visitar el Museu Nacional de l’Automòbil. En ell podem gaudir d’una interessant mostra de cotxes antics, motocicletes, accessoris, miniatures, etc., així com una de les més importants col•leccions de bicicletes d’arreu del món. La rellevància i curiositat d’aquest museu el fan de visita obligada, no sols per als amants de l’automobilisme sinó per a tot aquell interessat en la nostra història recent.

Parròquia d’Ordino
La menys poblada de totes les parròquies (aprox. 1.000 h), es troba a l’extrem nord-occidental del Principat. La principal població és Ordino, cap de parròquia, on trobem un conjunt de petits pobles d’especial encant, com ara Ansalonga, Arans, Segudet, La Cortinada, Llorts. El Serrat i Sornàs. Tots ells són interès pel turista inquiet per conèixer més profundament les arrels andorranes, no en va aquesta parròquia té una ben guanyada fama d’ésser la que millor a conservat el seu patrimoni arquitectònic tradicional. A més a més també te fama per la bellesa dels seus paratges naturals, d’entre els quals podem fer esment el Coll d’Ordino, que enllaça aquesta parròquia amb la de Canillo, el Circ de Tristaina, amb els seus llacs, l’Angonella o l’estany de l’Aranyó.
Ordino combina la oferta turística de neu, estació d’Ordino-Arcalís, amb la cultural, Casa-Museu Areny-Plandolit, Auditori Nacional i el Museu Postal de propera inauguració. Aquesta oferta cultural es veu completada pel Conjunt Històric de La Cortinada, format per l’església de Sant Martí, la mola i la serradora de Cal Pal, el Mas d’En Soler i Cal Pal, que ens permet tenir una visió molt fidel de la vida a les valls durant els segles passats.

Casa-Museu Areny-Plandolit.
Edifici senyorial datat de 1633, amb diferents reformes i ampliacions, la més important realitzada a mitjans segle passat, de la qual és testimoni la gran balconada de ferro de la façana principal (1849), forjada a les fargues propietat de la família.
El casal, amb additaments d’arquitectura militar, segueix la distribució característica de les construccions andorranes i de les del Pirineu veí.
Els jardins d’aquesta propietat serveixen de marc per a l’Auditori Nacional, antic Museu d’animals desnaturalitzats de Pau Xavier d’Arney-Plandolit.

Conjunt Històric de La Cortinada
La Cortinada conserva un conjunt de construccions que ens permet fer un recorregut per la vida tradicional andorrana.
La vida quotidiana és representada per la mola i la serradora de Cal Pal, exemples d’una tipologia arquitectònica i industrial típica de les valls pirinenques; el Mas d’En Soler, gairebé autosuficient, amb producció agrícola i ramadera i amb la seva pròpia mola; i Cal Pal, casa pairal típica de família benestant camperola.
La mola i serradora de Cal Pal és una instal•lació recuperada (segles XVI-XVII), utilitzada per a moldre gra i fer-ne farina i per a transformar els troncs en taulons de fusta. Era d’ús particular i funciona utilitzant la força hidràulica per a moure les moles i la serra.

Església de Sant Martí de la Cortinada
La vida espiritual té el seu millor exponent en l’església de Sant Martí, un bon exemple d’arquitectura religiosa pirinenca. El temple és el resultat de diverses campanyes constructives, que van des d’una primera romànica fins a diverses ampliacions realitzades durant el segle XVI o XVII. En el seu interior es conserven interessants retaules barrocs, que supleixen la manca de la mà d’un prestigiós artista amb la ingenuïtat i originalitat de les seves escultures. Però el tresor més apreciat de l’església són les seves pintures murals romàniques. Aquestes foren descobertes l’any 1968 arran d’unes restauracions dutes a termes pel Patrimoni Artístic Nacional. Obra de l’anomenat Mestre de La Cortinada, estan dedicades a la figura de Sant Martí, bisbe de Tours. Tot i ser molt fragmentàries poden considerar-se com un dels millors exemples de pintura romànica d’Andorra, i les millors conservades in situ. A més de la figura del sant patró, apareixen representats el seu deixeble, sant Brici i diversos personatges com ara músics, dansaires, animals fantàstics, etc. Aquesta obra data de finals del segle XII.

Les moles i les serradores, indústries típiques d’Andorra
Com la majoria de pobles dels Pirineus, els nuclis habitats de les valls andorranes disposaven de molins per a moldre gra i, en alguns casos, de serradores hidràuliques.
Els molins, com les serradores, es troben prop un curs d’aigua amb un cabal suficient, en un indret amb un desnivell important que permet l’obtenció d’un salt que proporciona l’energia necessària per a moure el mecanisme de les moles o les serres.
Sempre s’emplacen el més a prop com és possible del poble o del mas a qui havia de fer servei, per tal de facilitar el transport. Els molins andorrans acostumen a ser petits edificis amb dos nivells separats. En el nivell inferior, anomenat, carcavà, es troba el rodet que al girar pivota sobre el banc i mou l’arbre. En el nivell superior és on descansen les dues moles i on el moliner aboca el gra per la tremuja i recull la farina a la calaixera.
Una serradora és un edifici en dos nivells. En l’inferior trobem tots els ginys que transformen la força hidràulica en moviment mecànic; en el superior el carro i on es situa el serrador. Acostumen a tenir grans obertures per a facilitar l’entrada de troncs.
Les grans centrals hidroelèctriques, amb la modificació del cabals dels rius, les noves serres de cinta elèctriques i els nous materials de construcció alteraren aquestes indústries fins el punt de fer-les desaparèixer.

Parròquia de La Massana
Situada a l’oest del Principat, La Massana ofereix un ampli ventall de possibilitats de jeure a tots el seus visitants. Amb una població estimada al voltant de 3.000h concentrada principalment al cap de parròquia, altres poblacions són L’Aldosa, Anyós, Arinsal, Erts, Pal i Sispony. Compta amb dues estacions d’esquí, Arinsal i Pal. A més d’aquesta vessant turística ofereix una interessant oferta cultural, a saber: el casc antic de Sispony, el poble de Pal i la seva església de Sant Climent i la de Sant Cristòfol d’Anyós, ambdues d’època romànica amb importants ampliacions posteriors, etc.

El Casc Antic i l’església de San Climent de Pal
El casc antic de Pal constitueix un dels conjunts arquitectònic millors conservats i significatius del Principat. S’ens presenta esglaonat i acerrat a la muntanya, orientat a migdia i presidit per la silueta de la seva església. Recollit i harmoniós, podem tenir la sensació d’haver retornat al passat tot recorrent els seus empinats carrers i gaudint d’una arquitectura popular excepcionalment conservada.
L’església de Sant Climent, romànica en origen (segle XII), va sofrir diverses reformes i restauracions fins assolir l’aspecte actual. El seu element més remarcable és el campanar. Aquest és d’estil romànic llombard, tan estès a les valls andorranes i data, com l’església, de finals del segle XII.

Pont de Sant Antoni
Dins un els paratges naturals més impressionats del Principat, la fondalada de la gorja de la Grella o de Sant Antoni, trobem un dels millors exemples d’enginyeria d’origen medieval del país: el pont de Sant Antoni. Aquest passa totalment desapercebut al viatger en el seu camí des d’Escaldes – Engordany a La Massana, aproximadament un quilòmetre després de sortir del primer.
Construït sobre les aigües del riu Valira d’Orient, en l’antic camí ral d’Andorra a La Massana, el pont és construït en esquena d’ase i amb pedres no sempre ben escairades, amb una gran arc del seu únic ull.
Al costat es conserva l’ermita de Sant Antoni de la Grella.

La Farga Rossell
Al costat de la Carretera General Nº 3, en direcció a Ordino, trobem les restes d’aquesta fraga, una dels millors exponents d’una de les indústries més importants d’Andorra, sinó la més important, fins al segle passat.
Actualment seu d’un centre ‘interpretació del ferro, ho pot veure el procés d’elaboració del ferro a les valls pirinenques.

La Farga Andorrana
Del segle XII al XIX a les Valls Andorranes hi trobem una sèrie de fargues del tipus català, que eren propietat dels comuns o d’algunes famílies benestants d’Andorra.
El moment de màxim esplendor d’aquesta indústria es va produir des de principi del segle XIX fins al primer quart del XIX. D’entre les més importants cal destaca la d’Ordino, i la de Rossell. La matèria primera provenia de les mines de Ransol (Canillo) i, posteriorment del jaciment de Terregalls, així com d’altres indrets de fora del país.
La producció era principalment destinada a l’exportació a terres catalanes (Seu d’Urgell, Vic, Igualada, Guissona, Cardona, etc).
Amb l’aparició dels alts forns va enfonsar aquesta indústria, incapaç de competir amb els nivells de producció de la nova tecnologia.

Parròquia d’Andorra la Vella
Capital del Principat i centre neuràlgic de la major part de l’activitat política, social i econòmica del país, Andorra és un atractiu compendi de modernitat i història. És la parròquia més poblada amb cens estimat en més de diset mil habitants, als que s’els hi ha de sumar una important població flotant formada en la seva majoria per turistes i negociants. Es divideix en dos nuclis habitats, Andorra la Vella i Santa Coloma.
De bon principi sorprèn al visitant curiós pel seu ric patrimoni històric monumental, tants cops ignorat. Molts són els edificis inclosos dins el catàleg monumental, començant pel seu dos exponents més representatius, la Casa de la Vall, seu del Consell General de les Valls i símbol del poder temporal, i l’església de San Esteve símbol de l’espiritual.
La capital posseeix a més a més altres monuments altament representatius de la historia i del poble andorrà, com ara el casc antic d’Andorra o el de Santa Coloma, l’església de Santa Coloma, el pont de La Margineda i el conjunt del Roc d’Enclar, amb les restes del castell i església de Sant Vicenç.

Casa de la Vall
Originàriament propietat de la família Busquets, fou construïda probablement en el darrer quart del segle XVI. La casa es convertí en seu del Consell General de les Valls des del 19 d’octubre de 1702 moment en que fou adquirida pel Consell. La seva estructura es modificà a poc a poc, per tal d’adaptar-se a la nova funció. Procés que ha perdurat al llarg del temps, degut a les noves necessitats i canvis produïts a les institucions.
L’edifici és una típica casa senyorial de la baixa edat mitjana, amb additaments posteriors. Molts detalls es parlen del status social del seus propietaris, tot i que en general no s’aparta de les tendències constructives dels Pirineus, perfectament adaptades al medi de muntanya, tot i que algunes vegades s’ha insinuat la possible intervenció d’un mestre de cases català.
Actualment al seu interior acull les antigues sales de la Cúria –causes civils- a la planta baixa; el despatx del Síndic General, la sala noble, la sala del Consell General amb l’armari de les Set Claus, la capella i la cuina; i per últim, el cap de casa que, fins fa poc temps acollia el Museu Postal (actualment a punt d’inaugurar-se el nou museu a Ordino).
Pel seu significat històric és sense cap mena de dubte l’edifici més representatiu de l’esperit andorrà.

Església de Sant Esteve
L’església parroquial de Sant Esteve és el resultat de diverses campanyes constructives que culminen en el segle XX amb importants reformes que li confereixen l’aspecte actual. La part més important es centra en el seu antic absis i en el campanar, ambdós d’època romànica (segle XII). En el decurs del nostre segle l’arquitecte català Josep Puig i Cadafalch va refer el pis superior del campanar i va realitzar la porta de ponent de l’església, amb un estil que volia ser fidel a l’arquitectura tradicional andorrana i, per tant molt llunyà de les seves creacions modernistes que tant prestigi li donaren.
Les pintures murals romàniques de l’absidiola de tramuntana es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Església de Santa Coloma
Un dels més bells exemplars d’arquitectura religiosa d’Andorra i, probablement dels Pirineus. Aquesta església te dos cossos marcadament diferents: la capella i el campanar. La primera, d’indubtable cronologia preromànica, presenta una capçalera quadrangular a la qual s’accedeix mitjançant una arc de ferradura i nau única de saló. Especial interès tenen les restes de pintura mural romànica que trobem sobre l’arc triomfal. Representen aquestes la figura de l’Agnus Dei inscrit dins un cercle i flanquejat per dos àngels del quals només un ens ha arribat de manera molt fragmentària. Aquestes pintures es completen amb les conservades al Museu Estatal Prussià de Cultura de Berlín, que es trobaven al volta i mur de tancament de la capçalera. Són obra de l’anomenat Mestre de Santa Coloma, que també va realitzar les pintures de Sant Romà les Bons, Sant Miquel d’Engolasters i Sant Cristòfol d’Anyós, el millor pintor que treballà en època romànica a les valls andorranes.
També són dignes de menció la talla de fusta d’època romànica de la Mare de Déu del Remei, i el retaule barroc, avui emplaçat als peus de l’església, dedicat a la figura de la patrona Santa Coloma, datat de l’any 1741.
El campanar, molt posterior a l’església, data del segle XII i és el més singular exemplar de campanar d’estil romànic llombard d’Andorra. La seva singularitat li be donada per la seva forma circular que, tot i que no és desconeguda en els Pirineus, no és tan popular com la quadrada. Obra arquitectònicament i estètica molt ben resolta, amb les seves finestres geminades que van creixent a mida que s’aixeca el campanar i la seva decoració característica ornamentació amb arcs cecs emmarcant-les, s’ha convertit en un dels elements més popularment conegut de l’arquitectura andorrana.

Parròquia de Sant Julià de Lòria
La més meridional de les parròquies andorranes, en el paratge on la vall del riu Valira se fa més estreta concentra la major part de la seva població (prop de 6000 h). La resta es divideix en petits nuclis que, en molts casos conserven els trets fonamentals de l’arquitectura tradicional andorrana. La componen, a més del cap de parròquia, les viles d’Aixirivall, Aubinyà, Bixessarri, Certers, Fontaneda, Juberri, Llumeneres, Nagol i Aixovall, així com diversos masos importants com ara Mas d’Alins, Pui d’Olivesa Aixàs o Les Pardines, autèntics exponents del centres d’habitatge popular quasi autosuficients, tan característiques de les zones d’alta muntanya on molts dies de l’any restaven incomunicades de la vall.
Tot aquest conjunt de pobles i cases té un interessant de petites capelles exemplars modèlics de traducció de formes romàniques i/o tradicionals en zones marginals o allunyades dels nuclis principals d’habitació. D’entre d’elles podem destacar Sant Esteve de Juverri, Sant Esteve del Mas d’Alins o la capella de Llumeneres.

Campanar de Sant Julià i Sant Germà
De l’església parroquial de Sant Julià de Lòria, hem de destacar el seu campanar d’estil romànic llombard. Amb tres pisos de finestres geminades emmarcades per arcuacions cegues i coberta a quatre vessants, és l’única resta de l’església romànica original que conservem avui en dia.

Sant Serni de Nagol
L’edifici més interessant de la parròquia, tant pel seu emplaçament al Solà de Sant Cerni des del que dominen tota la vall del Gran Valira al seu pas per Sant Julià de Lòria, com per la seva arquitectura romànica o les seves pintures murals.
És una senzilla construcció de nau única, absis semicircular, porxo a migdia i campanar d’espadanya al mur dels peus del temple, que data del segle XI. Conservem a més l’Acta de Consagració del temple pel bisbe Guillem Guifré de la Seu d’Urgell, l’any 1055.
Al seu interior trobem una interessant mostra de pintura mural, emplaçada al seu arc triomfal, amb figures d’àngels i sants de difícil identificació, excepció feta d’una que representa a sant Miquel lluitant amb el drac infernal. Tot i que han estat considerades en alguna ocasió com a preromàniques, cal datar-les en època romànica avançada.

Fontaneda
El poble de Fontaneda, a l’est de la parròquia, ben mereix una excursió. S’arriba a ell per una sinuosa carretera de muntanya, en perfecte estat de conservació, que ens permet gaudir de meravelloses vistes de la vall i de les muntanyes que l’envolten.
Conserva tot ell el regust de les antigues viles andorranes, amb les seves construccions apinyades a la vessant del solà de la muntanya, amb les cases pairals aixecades amb murs de pedra, cobertes a dues vessants de llicorella i obertures petites per protegir-se d’un clima habitualment esquerp; i les bordes amb finestres de gaial, on antigament es guardava el gra i els productes de la terra. To això presidit per la petita església de Sant Miquel, un molt bon exemplar d’església romànica al servei d’una reduïda comunitat i, per tant no ambiciosa en la seva concepció però molt correcta d’execució.

Parròquia d’Escaldes-Engordany
És aquesta la parròquia de més recent formació del Principat. Es seu origen es troba en la divisió de l’antiga parròquia d’Andorra l’any 1978. Adossada al nord d’aquest, comparteix amb ella el protagonisme comercial i poblacional del país (més del 60% del total). Composada per els nuclis dels antics poble d’Escaldes i d’Engordany, té una població aproximada de 12000h.
El lloc d’Escaldes, ja era conegut des d’època romana per les seves fonts termals, que perduraran en el temps com ho demostra la presència de diversos establiments d’aquest gènere com ara els hotels Muntanya, Carlemany o Valira.
D’entre els seus monuments i construccions més significatives destacarem les esglésies de Sant Romà dels Vilars, Sant Miquel d’Engolasters o el centre termo-lúdic de Caldea.

Església de Sant Romà dels Vilars
Considerada com una de les més antigues del Principat, té una senzilla planta de nau única amb absis quadrangular. La seva simplicitat de línies, els materials emprats i les característiques tipològiques i formals han portat a situar la seva construcció en el segle X o en un moment anterior. Va ser objecte d’una profunda restauració degut al seu precari estat de conservació, tot respectant rigurosament els trets principals de la construcció.

Església de Sant Miquel d’Engolasters
Dominat des del nord la vall del Gran Valira s’aixeca, en un mirador privilegiat la petita església de Sant Miquel, en el despoblat d’Engolasters. És ua humil construcció amb una sola nau, absis semicircular amb arcuacions cegues i porxo, que té com a element més definidor el seu esvelt campanar d’estil romànic llombard. Especialment interessant per les seves finestres geminades altes i estretes emmarcades per arcuacions llombardes. Els seus constructors no van tenir en compte les reduïdes dimensions del temple, afegint-li un campanar més propi d’una església més gran. La seva execució data del segle XII.
Al seu interior el visitant pot contemplar la reproducció dels frescos romànics (avui conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya), obra del mestre de Santa Coloma, datades al segle XII. En ells es representen les figures del Crist en Majestat envoltat pel tetramorfos (la figura de Sant Joan substituïda per la de l’arcàngel sant Miquel, a qui està dedicada l’església), el col•legi apostòlic i diverses figures de sants sense identificar.

Llegenda de l’Estany d’Engolasters
Segons la llegenda, al fons del llac hi ha un poble que desaparegué sota les aigües amb els seus habitants. Diu la llegenda que la prosperitat havia fet avars als habitants del poble. Un gelat dia d’hivern un pobre va arribar al poble, amb la seva fam i fred com a únics companys. Cap habitant del poble no li va donar aixopluc ni caritat. Al forn, on el pobre va anar per a demanar un mos, tampoc ningú li va donar res, ni tan sols la flequera, tot i que li va demanar fins a tres vegades si li sobrava pasta a la pastera.
Quan ja marxava del poble, la minyona de l’hostal li va donar un bocí de pa, a la qual cosa el pobre li va dir: Tu, que has tingut compassió, et salvaràs; fuig corrent costa amunt!. El captaire, que no era altre que Jesucrist, va desaparèixer i la minyona va sortir corrents, i tot seguit es sentí un tro i en un no res una tromba d’aigua va inundar tota la vall es convertí en un estany.

Ermita de Miralpeix de Capella (Ribagroça Occidental. Osca)




Itinerari/Situació


L’edifici de l’ermita de la Transfiguració de Miralpeix es troba a 3 quilòmetres a de Capella, en direcció a Roda d’Isàvena, a la ribera esquerra del riu Isàbena. Es troba emplaçada sobre una petita plana, molt a prop de la carretera A1605 de Graus a la Vall d’Aran, just a l’altra banda del pont que travessa el riu a l’alçada del punt quilomètric 8. Tota ella es troba envoltada per terrenys de conreu. Si arribem des de Capella, no més travessar el pont ens podem aturar en un descampat que hi ha la dreta de la carretera. Des d’aquest punt anirem a peu pel camí que surt en direcció a l’església, que salva el desnivell entre la carretera i la petita plana on es troba l’ermita. (No confondre aquest camí amb el GR1 que passa just pel peu del pont, doncs tornaríem a Capella).

Història de l’edifici
Les primeres notícies documentals en les que trobem esmentat el nom de Miralpeix corresponen als censos dels anys de 1381, 1385 i 1549. En aquest apareix citat un tal Joan de Miralpeix com a jurat de Capella d’aquells anys, i un tal Pere de Miralpeix que es nomenat com a prohom de la vila.
El mas o lloc de Miralpeix apareix esmentat molt més tardanament, censat per primer cop com a ens autònom l’any 1586. Sembla ser doncs, que d’una antiga casa pairal, avui en dia desapareguda, només es conserva l’església.


Descripció de l’edifici
Prop dels peus de l’església trobem les restes d’un pou o cisterna per a contenir aigua i d’un celler o magatzem, al costat d’una cabana que sembla ser resta d’una construcció més amplia. Pot ser es tractin de les restes del desaparegut Mas de Miralpeix, al qual pertanyia l’ermita.
L’edifici te una senzilla planta de nau única rectangular, lleugerament trapezoïdal, essent un xic més ample a la banda dels peus. Presenta absis semicircular orientat a l’est, precedit per un arc triomfal, i porta al mur de ponent.
La coberta, probablement la part de l’edifici més malmesa, es a dues vessants, amb lloses de pedra, moltes de les quals han desaparegut. La volta de la nau es de mig punt i la de l’absis de quart d’esfera. El paviment, què és de llosa, actualment no es pot apreciar degut a que es troba totalment recobert per una capa de terra d’uns 5 cm. de gruix. Aquest paviment presenta un graó a uns 2,10 m. de l’arc triomfal, de manera que aquest tram de la nau i l’absis es troben a un nivell lleugerament més elevat que la resta de la nau.




L’ermita presenta tan sols tres finestres, totes elles molt senzilles i de dimensions reduïdes. Una al centre de l’absis, una segona al mur de migdia de la nau, al costat de l’arc triomfal i una tercera al centre de la part superior de la façana, per sota de la línia de coberta. Les dues primeres són poca cosa més que simples espitlleres, esqueixades només vers l’interior. La de la façana tot i ésser molt petita, és més completa i presenta doble esqueixada. A la part superior de la finestra hi ha un forat que dona a la teulada, que podria tractar-se de un forat per a una corda de campana. Malauradament no es conserva cap indici d’espadanya o element similar on es trobaria l’esmentada campana.



La façana principal es troba als peus de l’església. Presenta una porta de mig punt amb grans dovelles, uns grans carreus angulars i la petita finestra central a la part superior, abans esmentada. Aquesta façana és el resultat de una reforma practicada a la façana original, què deuria tenir la mateixa estructura que l’actual, essent la porta més senzilla. La porta actual, de la que dos dels carreus dels muntants són encastats en el mur i serveixen de suport a la resta, sembla, com tota la façana, adossada al mur original. Davant la porta encara es pot veure, tot i que mig soterrat, un graó d’accés. El nivell del terra de tot el perímetre exterior del temple ha estat lleugerament elevat, com a conseqüència de les tasques de conreu que es practiquen al seu voltant, restant tot ell un xic enfonsat, en especial la zona de la capçalera. A la part superior dreta de la porta hom pot apreciar una petita fornícula o nínxol, de factura probablement posterior a la resta, dedicat sense dubtes a acollir la figura d’un personatge sant.
L’aparell emprat per la construcció es de mides petites mal escairat però ben disposat i millor treballat a l’absis i a les voltes. És conformat per pedra diversa, essent les filades centrals superiors de la volta de la nau de l’absis de pedra tosca, tècnica que s’emprava per tal d’alleugerir el pes de la coberta. Els carreus són lligats amb morter de calç.
Al costa inferior dret de la finestra del mur de migdia trobem un armari practicat al mateix mur, de forma quadrangular i de petites dimensions per a guardar objectes litúrgics. Al mur de tramuntana hi ha un altre armari encastat de dimensions molt més grans, d’època clarament posterior. Cap dels dos no conserva les portes de fusta amb les què deurien tancar-se.ç
Tant a l’interior com a l’exterior el conjunt no presenta cap element de ornamentació arquitectònica.



El conjunt actual, a excepció de la façana i de l’armari del mur nord, correspon a una mateixa campanya constructiva. La simplicitat de les seves formes, la manca de decoració arquitectònica, responen a les característiques generals de l’arquitectura romànica típica de la comarca Ribagorçana i d’altres properes. Malgrat la manca de tot element referencial, la qualitat d’execució com es demostra en el paviment, o el coneixement de l’ofici per part dels constructors com queda palès amb la utilització de pedra tosca per les filades de carreus superiors de la coberta de la nau i de l’absis, creiem que podem refermar l’opinió de Manuel Iglesias Costa que emplaça la data de construcció del temple, com a mínim a la primera meitat del segle XII , tot i que creiem que ha de situar-se uns anys més tard, ja dins la segona meitat del segle XII



BIBLIOGRAFIA


IGLESIAS COSTA, Manuel: 1985: Arquitectura Románica. Siglos X-XI, XII y XIII. Col. Arte Religioso del Alto Aragón Oriental, Vol. I/1. Akibos Ediciones. Barcelona.


CASTILLÓN CORTADA, Francisco: 1989: Sant Martín en la zona oriental oscense: San Martín de Capella (2), Col. “Cuadernos Altoaragoneses”, núm. VI. Diario del Altoaragón, Diumenge, 28 de maig de 1989.