L'església de Sant Martí de Capella

L’església de Sant Martí de Capella (La Ribagorça. Osca)

L’església parroquial de Sant Martí de Capella es troba emplaçada en el punt més alt de l’actual nucli de població, dominant la Vall de l’Isàbena.
L’edifici actual és el resultat de diferents etapes constructives que tenen el seu origen en un primer temple romànic del que encara són visibles diverses parts. D’època romànica conservem l’absis, la nau i la coberta, tant de l’absis com de la nau encara tenim diferents elements ornamentals que l’enriquien. Afegits són el campanar, per sobre de l’absis, obra realitzada en maó i datable del segle XVIII; la sagristia, construïda adossada al costat de migjorn de l’absis, i les capelles laterals, tres al costat de tramuntana i dues a migjorn. Fins fa molts pocs anys es conservava el cementiri als peus de l’església, substituït actualment per una plaça amb jardins.
El temple romànic presenta una senzilla planta de nau única de saló dividida en quatre trams i absis semicircular. La volta absidal es de quart d’esfera i la de la nau de canó apuntat, amb coberta a dues vessants. La volta de la nau es suporta mitjançant quatre arcs perpanys que descarreguen en sengles semicolumnes, sense capitells, adossades al mur que divideixen l’espai interior en quatre trams. A l’interior tota l’església, absis i nau, presenta una línia de imposta sense treballar que es localitza per sota de la filada de naixement de la volta.
L’absis presenta una finestra central de mig punt de doble esqueixada, avui en dia cegada per la presència del retaule major, obra de tradició gòtica del segle XV. La porta principal del temple es troba a migjorn. Es tracta d’una porta de mig punt, amb dues arquivoltes suportades per sengles capitells esculpits i columnes exemptes, que no es conserven. Al mur de ponent es poden apreciar les restes d’una petita finestra circular, cegada i mutilada parcialment en la seva part inferior degut a l’obertura d’una rosassa de dimensions més grans, d’època molt posterior, i a la part superior dreta les restes cegades d’una finestra de mig punt que deuria pertànyer al campanar original de l’església romànica. En aquest mateix mur de tancament trobem una porta de mig punt amb dovelles de grans dimensions, també cegada, probablement una mica posterior, que deuria donar pas directe de l’interior del temple al cementiri. Al mur de tramuntana, quasi a l’angle de ponent trobem una tercera porta de mig punt, de dimensions més reduïdes que les anteriors (un cop més cegada), que també deuria donar pas al cementiri des de l’interior del temple. No podem saber res d’altres obertures (finestres) a la nau, degut a la construcció de les capelles laterals, tot i que per les dimensions del temple tot fa pensar que deurien existir.
L’aparell emprat per la seva construcció es força regular i ben disposat, presentant diferències en algunes parts de la construcció, resultat de diverses reformes i reparacions realitzades al llarg dels anys. Els carreus que conformen la fàbrica romànica són perfectament diferenciables de la resta per la seva millor qualitat i millor disposició i en ells encara són visibles moltes marques de picapedrers. A l’interior l’aparell és visible en el hemicicle absidal, en tant que la resta del temple es presenta totalment enlluït.
L’examen detingut de l’aparell de la fàbrica del temple ens permet proposar diverses reformes, ampliacions i reparacions. La principal d’aquestes afectà el campanar. L’original es deuria trobar a l’angle sud-oest de la nau. La presència d’una finestra a la part superior del mur de ponent, abans esmentada, la qualitat de la fàbrica d’aquest angle de la construcció que contrasta amb l’aparell de reble emprat per la resta de la part superior del mur de migjorn, semblen ésser proves clares de l’existència d’un campanar torre de dimensions però difícils de precisar. A més podem observar clarament com per sota de la finestra existeix una important esquerda que deuria motivar-se pel pes del campanar. Aquest degué esfondrar-se en un moment indeterminat essent substituït per l’actual de maó que es troba sobre l’absis. Davant la dificultat de practicar un accés directe al nou campanar des del mateix absis es va realitzar una escala de cargol a l’angle sud-oest de la nau que dona pas al cor actual i a la sota coberta, des de la qual hi podem accedir al campanar. Aquest fet ho referma la part superior del mur de migjorn de la nau que presenta una diferència d’aparell, resultat més que probable de la necessitat d’aixecar la teulada per tal de permetre el pas dels campaners des dels peus de l’església fins la capçalera del temple. Desconeixem si l’escala actual es tracta d’una reforma d’una ja existent quan el campanar original era dempeus o d’una obra de nova traça.
La historiografia no ha parat molta atenció en aquest humil temple. Obres de caràcter general, guies artístiques, itineraris, etc., són les que fan esment, tot i que molt breu a l’església de Sant Martí, i la majoria d’elles s’interessen més pel retaule major que pel temple pròpiament dit. Tots coincideixen a situar l’erecció del temple entre finals del segle XII i principis del XIII. El temple és un bon exemple del romànic rural de la comarca de la Ribagorça, amb un marcat caràcter funcional en la seva concepció i un emplaçament estratègic en el punt més alt de la població. No hem d’oblidar que aquest temple pot trobar-se sobre les restes d’un altre anterior, construït segons la tradició durant el segle X, com es reflecteix en un document refet del segle XI[1]. L’església torna a ser esmentada durant la segona meitat del XII, quan va se cedida per l’abat Martí de San Victorián de Asán als cunyats Martí y Pere d’Essep[2]. Cayetano Enríquez de Salamanca i Jaime Cobreros afirmen, sense precisar més en cap dels dos casos, que a l’església de Sant Martí podem observar indubtables influencies cistercenques, transmeses per les ordres militars[3].Tot i que tant per la seva concepció com per la seva decoració sembla trobar-se molt propera a aquests models, caldria un estudi més aprofundit per arribar a confirmar totalment tal hipòtesi.
El que sembla fora de dubtes és que l’erecció del temple romànic que conservem correspon als primers anys del segle XIII, i que respon a les característiques típiques dels temples d’aquesta època, tot i que les posteriors reformes hagin adulterat les seves formes originals i sigui difícil veure clarament la fàbrica original del temple.

BIBLIOGRAFIA

DURÁN GUDIOL, Antonio
1957: Huesca y su província. Col. Guías Artísticas de España. Editorial Aries. Barcelona. Pàgs. 146-147.
TORRALBA, Federico B.
1960: Guía artística de Aragón. Institución “Fernando el Católico”. Zaragoza. Pàg. 74.
CANELLAS LÓPEZ, Ángel; SAN VICENTE, Ángel
1979: Aragón. Serie: La España románica, nº 4. Ediciones Encuentro. Madrid. Pàgs. 422-423.
IGLESIAS COSTA, Manuel:
1985: Arquitectura Románica. Siglos X-XI, XII y XIII. Col. Arte Religioso del Alto Aragón Oriental, Vol. I/1. Akibos Ediciones. Barcelona. Pàgs. 173-175.
ENRÍQUEZ DE SALAMANCA, Cayetano:
1987: Rutas por el románico de la província de Huesca. Las Rozas (Madrid). Pàgs. 102-121.
COBREROS, Jaime:
1989: Itinerarios románicos por el Alto Aragón. El símbolo como expresión de lo sagrado. Col. La noche de los tiempos. Ediciones Encuentro. Madrid. Pàgs. 209-210.

Notes:
[1]En aquest document es recull la tradició segons la qual un antic prevere anomenat Barón, edificà l’any 922 una església en honor de Sant Julià màrtir. Vid. Angel Canellas López; Angle San Vicente: Aragón, pàg. 422.
[2]Ibídem, pàg. 423.
[3]Cayetano Enríquez de Salamanca: Rutas por el románico de la província de Huesca, pàg. 120. Jaime Cobreros: Itinerariosromànicos por el Alto Aragón. El símbolo como expresión de lo sagrado, pàg. 209.

Vida i Miracles de Sant Ermengol

Sant Ermengol fou bisbe de la diòcesi de l'Urgell entre 1010 i 1035. Havia heretat el pontificat del seu oncle Sal·la, del qual havia estat el seu auxiliar. Aquest va acordar amb el seu pare, el vescomte Bernat de Conflent, la seva successió a la càtedra episcopal a canvi d’una important quantitat de diners, cent peces d’or. Aquest conveni va ser signat, amb tota seguretat, abans de l’any 1003. Sal·la havia estat un bisbe determinant en l’expansió i posterior desenvolupament de la seu pirinenca. L’any 1001 va anar a Roma, on va rebre de mans del Papa Silvestre II, el famós Gerbert d’Aurillac amic del bisbe abat Oliba, i que havia estudiat al monestir de Ripoll i, fins i tot a Còrdova, una butlla per la qual el bisbat veia confirmades totes les seves propietats.
El jove Ermengol s’havia criat en una de les famílies més importants de la Catalunya Vella. Entre els personatges més destacats de la seva nissaga hi trobem, a més a més del seu oncle, a l’abat Sal·la, germà del seu avi Isarn, vescomte de Conflent, que va fundar el monestir de Sant Benet de Bages. Aquest cenobi va ser durant molt de temps propietat de la família de Ramon Casas. El va adquirir l’any 1907 Elisa Carbó Ferrer, mare del pintor. Des de l’any 2000 és propietat de Caixa Manresa, que vol fer d’aquest magnífic monestir un dels focus culturals de referència de la comarca del Bages.
Sant Ermengol, va començar ben aviat a exercir com a bisbe. De fet, l’any 1010, mesos abans de la mort del seu oncle, ja el trobem desenvolupant les seves tasques. El 6 de novembre de 1010, subscriu, com a bisbe, la publicació sagramental del testament de seu antecessor. El seu pontificat el situa com un dels més emprenedors bisbes de la seva diòcesi. Només accedir a la càtedra, va emprendre una ambiciosa reorganització de la canònica cardenalícia, iniciada per Sal·la i aprovada definitivament el 18 de novembre de 1010 pels comtes d’Urgell, Barcelona, Cerdanya i Pallars, a més a més de tots els bisbes de la província eclesiàstica de Narbona, a la qual pertanyia el bisbat de la Seu d’Urgell. Des d’aquest moment la canonja de la Seu d’Urgell anà prenent rellevància i jugant un rol destacat a la vida de la Seu.
La personalitat d’un bisbe del tombant de mil·leni era força diferent a la imatges que en tenim actualment. Sant Ermengol, com molta gent de la seva època, va ser un reconegut guerrer. Podríem destacar la conquesta de Guissona als musulmans l’any 1024. La recerca de terrenys al sud, més fèrtils i amb un clima més agradable, van ser una constant del moment. Aquesta i altres conquestes comportaren la necessitat de dur a terme tot una sèrie de obres d’enginyeria i comunicacions que donaren molta popularitat al bisbe. Una de les més reconegudes fou la via de comunicació amb el sud, amb la construcció del pas dels Tres Ponts, que facilitaren l’accés a la plana d’Urgell. Paral·lela al desenvolupament d’infrastructures, Ermengol també va dur a terme directament o indirecta, la construcció de tot un seguit de temples, com ara Sant Julià de Coaner o Sant Pere de la Portella. Dins aquest apartat, cal destacar la construcció de la tercera catedral de la Seu d’Urgell, la primera romànica, consagrada per seu successor, Eribau, el 23 d’octubre de 1040. La ràpida ruïna d’aquest temple, que ben aviat fou substituït per l’actual de sant Ot, bastida per Raimundus Lombardus, sembla indicar que només es va tractar de la substitució de l’antiga capçalera per una de nova. L’altra gran obra d’Ermengol fou l’església de Sant Pere (actual Sant Miquel), adossada al claustre de la catedral i que és l’única construcció que conservem de la seva època. Disposem de notícies de moltes altres construccions a la mateixa vila de la Seu d’Urgell: les capelles de Santa Eulàlia, de Sant Francesc d’Assís i de Sant Miquel. També ens han arribat de l’antic Palau Episcopal i de l’Hospital dels pobres, ambdues construccions prop de l’actual catedral.
Sant Ermengol no va poder veure mai la seva gran obra, havia mort gairebé cinc anys abans, el 3 de novembre de 1035, en caure d’una bastida per a la construcció d’un pont a Bar sobre el riu Segre (l’actual Pont de Bar).El seu mite i llegenda s’estengueren ràpidament. De bon principi, ja es va dir que el seu cos va baixar surant pel riu fins a la Seu d’Urgell, on es va aturat davant de la catedral i les campanes tocaren totes soles. Enterrat al costat nord del transepte, tot seguit s’esdevingué una gran sequera. Mercès a unes revelacions es va procedir a canviar el lloc de la sepultura i se’l va instal·lar al costat sud del mateix transepte. Dit i fet, arribà la pluja i des de llavors sempre se l’invoca a tota la contrada contra les sequeres.
La seva popularitat, i la del seus miracles, s’estengué tan aviat que el 1044 ja era considerat sant. Molts són els testimonis que palesen la popularitat del sant a la comarca i, en especial, a la seva capital. De la Fira de Sant Ermengol, la més antiga documentada a la península, en tenim la primera notícia en 1048, quan el comte Ermengol III d’Urgell, atorgava a la canonja, tots els delmes i teloneus que havien de tributar els visitants de la fira. Un altre exemple és el Retaule de Sant Ermengol, obra d’Esteve Albert (1914-1995), que es representava tots els dissabtes d’estiu al claustre de la catedral de la Seu d’Urgell. Enguany, i després d’uns anys sense celebrar-se degut a unes obres de restauració del claustre, es tornarà a representar.
La pintura que ens ocupen es procedeixen de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell. Formava part de la decoració de capella que sota la seva advocació es torbava a la capçalera del temple. S'inclou dins d'un més que probable cicle dedicat a sant Ermengol. La tècnica emprada és la de pintura al tremp. De tot el cicle originari, només conservem aquesta representació i una de molt semblant al Museu de Belles Arts de Bilbao. En aquella escena el sant apareix exorcitzant un personatge, de la boca del qual surt la figura d'un diable.
L'escena, tot i que molt fragmentària, ens presenta a sant Ermengol dempeus, vestit amb els seus atributs episcopals en actitud de beneir a un deixeble que, com és lògic, és de menor alçada que el sant. A la part inferior es pot apreciar una inscripció del tot impossible de desxifrar, donat el seu avançat estat de deteriorament. Sant Ermengol apareix, com en el cas de la pintura de Bilbao, lleugerament de tres quarts. La túnica, que s'aprecia lleugerament a la part inferior, es de color blau verdós, i la capa de color vermell, un xic més fosc que el fons que l'emmarca. Amb la mà esquerra agafa el cap del deixeble, en tant que amb la dreta el beneeix. Aquest porta una túnica del mateix color que el sant bisbe i una casulla de color blanc, com correspon a un acòlit, i estén les seves mans vers sant Ermengol.
Els dos fragments han estat objecte d'estudi en diverses ocasions, tot i que en moltes ocasions amb certs malentesos i confusions quant a l'emplaçament i relació amb altres obres procedents de la mateixa catedral. La tesis doctoral de Ana María Galilea Antón, sobre els fons de pintures espanyoles del Museu de Belles Arts de Bilbao, ha permès emplaçar definitivament ambdues obres. Així doncs podem emplaçar aquests pintures del primer quart del segle XIV. Com indica l'autora, malgrat cert trets de primitivisme, per altra banda gens estranys en les obres del bisbat de l'Urgell, ja podem apreciar certa intenció de reflectir la sensació d'espai, de moviment i narració, així com del volum; això darrer especialment visible en els plecs de la capa del sant.
Quant ala la filiació estilística, podem descartar algunes propostes que la consideraven, tot i que tardana, com a romànica. Ens trobem davant d'una obra plenament gòtica, en el que podem considerar protogòtic o, fins i tot, franco-gòtic.

Francesc-Xavier Mingorance i Ricart

Bibliografia fonamental

COOK, W. W. S.; GUDIOL I RICART, J.: Pintura e imaginería románicas, "Ars Hispaniae", vol. VI. 1950.
GUDIOL, J.; ALCOLEA I BLANCH, S.: Pintura gótica catalana, Ediciones Polígrafa. 1962.
GALILEA ANTÓN, A. M.: La pintura española en el Museo de Bellas Artes de Bilbao, 1995.
VILLARÓ, A.: Hércules i la ciutat. Un passeig per la història de la Seu, 1995.