BREU DEFINICIÓ D'ESTILS ARTÍSTICS

DEFINICIONS DELS ESTILS ARTÍSTICS

Francesc-Xavier Mingorance i Ricart

Aquestes breus definicions estan pensades com a material d'estudi i suport dels meus estudiants de Cicles Formatius de Grau Superior en diferents especialitats de Turisme, que cursen el Mòdul "Recursos Turístics".

ART PALEOLÍTIC

El Paleolític és el primer període o estil artístic. Entre el 30000 i el 15000 aC aproximadament es comencen a realitzar les primeres manifestacions artístiques de la història. Es poden dividir en art moble i pintura rupestre. És un art fortament lligat a creences, rituals, màgia, culte dels avant-passats, tot i què les diferents teories sobre les seves fonts d’inspiració i finalitat són d’impossible constatació car no disposem de cap document escrit que ens les confirmi.

L’art moble es caracteritza per una dualitat entre elements d’ús quotidià decorats i d’altres que tenen un clar significat esotèric o màgic. Al llarg del Paleolític Superior aparegueren les primeres escultures femenines, anomenades “Venus” i d’altres zoomòrfiques.

La manifestació artística del Paleolític Superior és la pintura rupestre, realitzada en coves i abrics naturals. Pintada amb pigments naturals, directament sobre la roca, acostumava a tenir només un sol color, perfilat en negre. Hi ha dos tipus de pintura, la naturalista i la esquemàtica. La naturalista representa animals com ara bisons, cérvols, cavalls, etc., i en menor mesura figures humanes. La seva significació no ha restat mai prou clara: propiciatòries, ex-vots, profilàctiques, creacions artístiques, etc. Tampoc no sabem qui foren els creadors de les obres, però si que les formes van perdurar durant més de 10.000 anys, prova de la situació de tranquil·litat i estabilitat en què es vivia.

ART IBÈRIC

La cultura i l’art dels ibers es desenvolupar des del sud de França per tota la zona est de la península ibèrica, entre els segles V i I aC, moment en què, arrel de l’arribada dels exercits romans va començar el seu declivi i posterior desaparició absorbits per la cultura llatina.

Els pobles ibers, tot i què no units entre ells, presentaven una mateixa cultura, religió, costums, organització social i una religió comuna. Influenciats pels pobles comercials procedents de l’est de la mediterrània, com ara grecs i fenicis, el seu art manifestà clares influències d’aquestes cultures.

El ibers vivien en petits castres o pobles acinglerats, protegits amb muralles ciclòpies i amb un urbanisme irregular, on acostumava a destacar la casa del cabdill. Els seus habitatges es construïen amb un sòcol de pedra i parets de tàpia, amb cobertes d’enramades i fang sobre bigues de fusta. Hi havia una absència total de temples o palaus.

El seu art destaca sobre tot en escultura i pintura ceràmica, amb influències clares del món grec i fenici. De l’escultura podem destacar la gran quantitat d’amulets i ex-vots de ferro, però sobretot les anomenades “Dames”, d’entre les que destaquen la Dama d’Elx i la Dama de Baza.

ART CELTA

Al·ludeix a la manifestació artística dels pobles celtes que ocuparen el nord i centre de la península ibèrica abans de la conquesta romana. Els pobles celtes arribaren a la península vers el segles VIII-VII aC, i desaparegueren amb la invasió romana en el segle I aC.

La manifestació més coneguda dels celtes a la península foren els denominats castres, o poblaments fortificats construïts sobre turons. Al seu interior habitatges circulars de pedra amb coberta cònica d’enramades. En zones més orientals de la zona central hi havia habitatges quadrangulars. Quant a les altres manifestacions artístiques destaquen les escultures en pedra, amb la presència dels anomenats verracos, i de l’orfebreria. A les illes britàniques va perdurar molt més temps convivint amb el cristianisme i creant obres de gran valor artístic.

ART ROMÀ

L’art romà és la plasmació de l’esperit d’un poble de soldats i magistrats que volia dominar políticament i econòmicament la resta de pobles europeus. El seu esperit pragmàtic es fa palès en el seu urbanisme i en les seves creacions arquitectòniques públiques, com ara basíliques, termes, teatres, amfiteatres, circs, etc., i en la seva enginyeria: ponts, calçades, embassaments, aqüeductes, muralles... Els romans tenien una societat fonamentada en la família i això es tradueix en la creació de les famoses domus romanes, cases al voltant d’un pati o atri central, de les vil·les rurals i de les insulae, o habitatges de varis pisos d’alçada.

La seva escultura és la manifestació de la importància de la política, on la figura dels emperadors era omnipresent, però també els relleus històrics, els sarcòfags i els retrats van tenir una presència molt rellevant. Aquesta escultura s’inspirà clarament en la grega d’època hel·lenística i en l’etrusca. A diferència de les anteriors, rebutjà però l’idealisme per a ser molt més realista. En arquitectura introduïren l’arc de mig punt, la volta, la cúpula i heretaren l’ordre toscà dels etruscs, que estengueren arreu d’Europa. Aportaren l’opus caementicum, o formigó, l’opus emplecton, i utilitzaren el maó com a element constructiu.

L’art romà es produí sobre tot en els períodes de la República i l’Imperi, des del segle III aC fins al segle V dC. Tot i què el seu període de màxim esplendor fou des del segle II aC fins el III dC.

Podríem resumir el concepte d’art romà com a la trobada intel·lectual amb l’art grec sobre una base social nova, l’etrusca, i com expressió d’un profund sentiment arrelat en l’esperit dels grups socials determinats.

ART VISIGOT

Art desenvolupat a la península ibèrica fonamentalment al llarg del segle VII i principis del VIII, pels visigots arribats a Hispània procedents de l’est d’Europa. En tractar-se d’un poble fonamentalment militar els seus edificis religiosos en donaren testimoni de seu caràcter. Es tracta de construccions amb carreus ben tallats, aparell ben disposat, murs de pedra seca i filades d'amplada irregular. Les esglésies solien ésser de planta basilical o creu grega, capçaleres amb iconòstasi, amb espais interiors molt compartimentats i utilitzaven arcs de ferradura sense clau, sobre capitells piramidals sobre cimacis molt desenvolupats, o bé sobre capitells i columnes reaprofitades del món hispanoromà. Molt característica és la seva escultura de baix-relleu, que trobem en frisos, capitells, i altres espais arquitectònics, que podien ser tant de motius vegetals, zoomorfs o bíblics,

ART ISLÀMIC (Hispànic)

Islam significa en àrab “submissió a Déu”, i el seu llibre sagrat és l’Alcorà. Un cop mort Mahoma, l’any 632, els musulmans van arribar a la península ibèrica el 711 i van ocupar-la gairebé tota sota el nom d’Al-Andalus. A Còrdova, capital de l’emirat primer, i del califat després, es va desenvolupar un art ric, sumptuós, luxós i culte, que es va estendre ràpidament per tota la península. Durant gairebé més de set segles d’esplendor artístic i cultural fins a finals del segle XV.

L’arquitectura musulmana  es manifestà en mesquites, madrasses, alcàssers o palaus fortificats, banys públics, socs o mercats coberts, etc. Tècnicament empraven per a la construcció maons, guix, fusta, pedra i tàpia. Estilísticament i formalment els edificis s’inspiraven en l’arquitectura romana, incorporant arcs de ferradura, lobulats o polilobulats, amb profusa decoració amb mocàrabs i filigranes en guix. Això sempre sense decoració figurada humana car la seva religió ho prohibia. La pintura i l’escultura es van trobar fonamentalment lligades i sotmeses a la decoració arquitectònica.

ART MOSSÀRAB

Estil artístic que és produí entre finals del segle IX i el segle X, a la península ibèrica, principalment a la zona de l’altiplà castellà, on els regnes cristians havien reconquerit territoris als musulmans. Els mossàrabs eren la comunitat de cristians que vivien en territori de l’Al-Andalus, mantenint els seus costums i creences. Els monarques castellans cridaren monjos mossàrabs per repoblar els territoris conquerits. Es tractava de petits centres monàstics, on podem trobar característiques pròpies de l’arquitectura califal, com ara els arcs de ferradura i els absis de planta de ferradura, absis contraposats, etc., i altres elements procedents de litúrgies orientals com l’ús de l’iconòstasi que separava la nau de la capçalera del temple.

En aquests monestirs es crearen escriptoris on els monjos van dur a terme una ingent tasca de còpia i il·lustració de manuscrits sagrats, amb una miniatura singular i característica, que va servir posteriorment, com a exemple pels grans pintors que decoraren les esglésies romàniques

ART ROMÀNIC

L’art romànic es va desenvolupar gairebé a tota Europa. És el primer estil artístic que ho va fer des de l’art romà. La societat feudal, la unificació litúrgica, el poder de les ordres monàstiques i un període de pau més o menys durador, van propiciar la ràpida expansió dels models artístics arreu d’Europa.

La unificació litúrgica va propiciar uns models arquitectònics iguals arreu, amb plantes basilicals i de creu llatina (amb transsepte), arcs de mig punt i voltes de canó, amb aparell de pedra, i amb torres campanar. Les esglésies eren decorades amb capitells, portades i claustres esculpits, i amb pintura mural en el seu interior. Tant la pintura com l’escultura, allunyades de la realitat terrenal, tenien una doble funció, decorativa i didàctica. A la pintura la tècnica més emprada era la del fresc, que consisteix en aplicar un pigment no orgànic, sobre una cap de guix fresc, fet que afavoreix la seva solidesa i conservació.

Les grans construccions romàniques foren fonamentalment, esglésies, catedrals i monestirs, tot i què també gaudiren de molta popularitat els castells, on vivien els senyors feudals. Tant les catedrals com els monestirs tenien claustres on es trobaven les dependències, com ara el refectori, la sala capitular, la biblioteca, la cuina i el celler, etc. on es va desenvolupar gran part de la cultura medieval.

ART GÒTIC

Art que es desenvolupa a l’Europa occidental entre els segles XII i XV, especialment, coincidint amb la Baixa Edat Mitjana, i l’esclat de les ciutats i de les seus catedralícies. El seu nom el va encunyar Giorgio Vasari en el segle XVI, tot qualificant-lo d’art fet pels gots, als que considerava com a autèntics bàrbars. Els avanços tècnics de l’arquitectura, amb les voltes de creueria, els arcs ogivals i els arcbotants i boterells, que permeteren l’obertura de grans finestrals decorats amb vitralls, així com l’estètica de la llum enunciada per l’abat Suger de Saint Denis (França), van permetre un nou concepte arquitectònic més diàfan i monumental. En pintura la irrupció d’artistes laics i de mecenes burgesos juntament amb els grans prelats de les seus catedralícies, així com el desenvolupament de la pintura sobre taula als grans retaules i de tècniques com la de l’oli, van donar un canvi fonamental a la concepció de la creació artística. Quant a l’escultura, l’aparició de noves clienteles van introduir també noves temàtiques, sobretot la relacionada amb la vida més enllà de la mort es traduí en nombrosos panteons i sarcòfags, amb una escultura realista, amable, tot i què amb una certa tendència a la idealització de la realitat, molt del gust de la clientela burgesa i reial.  Sempre sense oblidar que es tractava fonamentalment d’un art profundament religiós.

ART DEL RENAIXEMENT

Art que va néixer a Itàlia en el segle XIV i va desenvolupar-se totalment entre els segles XV i XVI, principalment a Itàlia, però que va tenir manifestacions molt significatives arreu d’Europa. El Renaixement es divideix en dos grans moments, el Quattrocento i el Cinquecento.

Apareix el concepte d’artista per sobre de d’artesà medieval, fins i tot el concepte de geni, com a creador artístic. Aquest s’inspira en models clàssics, en representacions mesurades, plenes d’harmonia.

Es tracta d’un art fonamentalment antropocèntric, on tot sembla voltar entorn a la figura humana. Es van recuperar temàtiques no religioses i van tornar a representar-se temes mitològics, això si, reinterpretats pel sedàs del cristianisme. Una altra temàtica que es va recuperar fou la del retrat. Formalment es va assolir definitivament el domini de la perspectiva, i també en tècnica van introduir definitivament la pintura a l’oli. En arquitectura es va recuperar l’esperit clàssic, adaptat però a les noves necessitats urbanes i es crearen noves tipologies, com ajuntaments, palaus, hospitals...

Molt important era en aquest moment la figura del mecenes que ajudava als artistes. Els grans senyors s’envoltaven de pintors, escultors, arquitectes, orfebres, poetes i músics. Tampoc no era estrany que un artista fos alhora arquitecte, escultor, pintor o poeta.

ART BARROC

Estil artístic que es va manifestar a l’Europa occidental al llarg del segles XVII i XVIII. Sovint menyspreat pels historiadors de l’art. Es caracteritza pel seu dinamisme, ornamentació, horror vacui, dramatisme, sensualitat i per la importància de la llum en totes les seves manifestacions artístiques, ja siguin arquitectòniques, escultòriques o pictòriques.

A diferència d’altres estils artístics no es perioditza cronològicament, sinó per la seva ideologia, així trobem el barroc de la contrareforma, el protestant i el del despotisme. El darrer període d’aquest estil sobretot en la contrareforma i despotisme, s’anomena Rococó i es caracteritza per un excés decoratiu i per l’accentuació de totes les seves característiques.

El barroc de la contrareforma és fonamentalment religiós i exalta els dogmes de l’església; el del despotisme és la manifestació del poder dels grans monarques absolutistes en el seu intent d’agermanar el poder absolut amb els principis de la il·lustració i es plasma en els grans palaus reials i els seus jardins, en un intent de dominar la natura creada per Déu; per últim, el barroc protestant, es caracteritza fonamentalment per ser la manifestació de la rica burgesia del nord d’Europa, lliure del lligam amb l’església després de la reforma luterana.

ART NEOCLÀSSIC

L’art neoclàssic va néixer a la meitat del segle XVIII, fruit de la Il·lustració i de la raó com a fonament del coneixement i es va desenvolupar fonamentalment a França, íntimament lligat als principis de la Revolució. Un dels motius va ser l’esgotament i rebuig per part de la Il·lustració de les formes barroques i del rococó. D’altra banda el descobriment definitiu de les ruïnes de Pompeia van canviar definitivament la concepció que es tenia de Roma i la recuperació de la temàtica mitològica i de la seva arquitectura com a model a seguir. El neoclassicisme va cercar sempre, la simetria, l’equilibri i les proporcions matemàtiques. La seva arquitectura va obtenir un ampli ressò en la construcció d’edificis de govern, com ara ajuntaments, congressos i senats, assemblees o, fins i tot en museus, amb l’obertura al públic de les grans col·leccions de pintura i escultura que fins aquell moment havien estat en poder de les grans monarquies absolutistes.

MODERNISME (Català)

El Modernisme fou un moviment cultural que es produí arreu d’Europa a cavall entre els segles XIX i XX, i que va tenir una especial significació a Catalunya, fruit de la puixança de la nova burgesia industrial. En podem distingir diverses manifestacions artístiques amb característiques pròpies: arquitectura, arts plàstiques i literatura, entre d’altres. En arquitectura es conjugaren les noves aportacions tècniques amb la recerca i la recuperació de les formes, els materials i les tècniques tradicionals, a la recerca d’una arquitectura nacional. Donant com a resultat una arquitectura historicista però plena d’imaginació i exuberància que va satisfer plenament els anhels de la nova burgesia. En pintura, l’arribada d’influències de l’impressionisme francès, adaptat però al gust més conservador del públic català, de la mà del polifacètic Santiago Rusiñol, però sobre tot amb la figura de Ramon Casas, van donar lloc a una pintura burgesa i moderna alhora. L’escultura per la seva part, va estar relacionada per una banda amb l’arquitectura i d’altra a l’arribada d’influències franceses. La literatura es va caracteritzar per l’exotisme, el preciosisme, l’exaltació del passat, sense oblidar en alguns casos la crítica social.

NOUCENTISME

L’art del noucentisme, com el mateix corrent cultural que el va generar, va néixer i conviure amb al Modernisme, sent precisament un moviment reaccionari en vers el moviment antecessor. Els trets corresponents a l’art noucentista van ser precisament el retorn al seny, a la mediterrània com a font d’inspiració, a la racionalitat, a un llenguatge mesurat i clàssic inspirat en Itàlia. Dins la política cultural de la Mancomunitat catalana, autèntic motor del moviment, es va endegar un ambiciós projecte cultural de construcció de grups escolars i biblioteques; i un d’altre d’impuls del món rural amb la creació i construcció de sindicats i cooperatives agràries. Amb una relació això si, estreta, amb l’arquitectura modernista, però lluny dels “excessos” decorativistes del modernisme. En pintura i escultura, el retorn a la mediterrània, a la mesura i amb la figura omnipresent de la dona, van caracteritzar una pintura plena de llum, hereva de les influències de Cézanne.