SANT JOAN DE CASELLES
El temple
L’església de Sant Joan de Caselles es troba emplaçada sobre
un penya-segat a la riba esquerra del Valira d’Orient, just al costat de la
carretera N-II, just abans d’arribar a Canillo procedents de França.
Els primers documents que ens parlen del lloc de Caselles
són les concòrdies dels anys 1162 i 1176, en elles apareixen en Ferrer de
Caselles i Pere Ponç respectivament. No
serà però fins l’any 1312 que no trobem cap referència documental de l’església
de Sant Joan de Caselles. El motiu no és altre que la visita arquebisbal, i en
els documents apareix com subjecta al rector de Sant Serni de Canillo. El
temple tornarà a sortir esmentat en documents dels anys 1461 i 1513, en els
quals es torna a confirmar la dependència de la parròquia de Canillo.
Edifici de planta de nau trapezoïdal, lleugerament més ampla
al frontispici que a l’arc triomfal que la separa de la nau. El temple és
capçat, contràriament al que era habitual, per un absis semicircular precedit
per un petit presbiteri,situat a ponent. Sembla ser que aquest absis fou bastit
amb posterioritat a la nau. A la costat nord d’aquesta, s’enlaira el campanar de torre, d’estil romànic
llombard. Degut al penya-segat sobre el que es troba el temple, la portalada
d’accés es troba també en el mur nord de la nau. Es tracta d’una porta de mig
punt, sense cap tipus de decoració protegida per un porxo suportat per pilars
de fusta i coberta a una vessant de llosses de llicorella, que li serveix
d’aixopluc. L’altre porxo, que es localitza als peus de la nau, fou afegit amb
posterioritat. La nau presenta tres finestres de mig punt obertes als murs
nord, sud i al frontispici.
El terra de la nau es de tarima de fusta i el del presbiteri
i absis, que es troben lleugerament per sobre del nivell de la nau, és de grans
lloses.
La coberta de la nau és d’encavallades de fusta i lloses de
llicorella. A l’interior, però, hom pot apreciar que dels murs arrencava una
volta de canó que, amb tota probabilitat, no es va arribar a realitzar.
L’absis semicircular, amb una petita finestra axial de mig
punt, estreta i de doble esqueixada, és cobert amb volta de quart d’esfera i,
exteriorment, amb coberta semi-cònica irregular de lloses de llicorella.
Els murs de la nau i l’absis van ser aixecats amb carreuons
poc treballats i còdols, lligats amb morter de calç. Encara avui en dia
l’edifici conserva gran parts dels murs lliscats amb morters de calç, tal i com
s’acostumava a cobrir la totalitat dels murs dels temples.
A l’interior de la nau, en el mur de migdia, trobem una excepcional
mostra de pintura mural i estuc, d’estil
romànic, que representa una Crucifixió, amb la figura de Crist en estuc
i Longinos i Stefanon en pintura mural.
La construcció del temple de Sant Joan de Caselles cal
situar-la en el segle XII, dins el conjunt de temples d’una sola nau i campanar
de tradició llombarda de les valls d’Andorra, tot i que l’austeritat decorativa
d’aquesta construcció a portat a retardar la seva datació fins a principis del
segle.
El campanar
L’església de Sant Joan de Caselles presenta un campanar de
torre de planta quadrada fidel als models de l’arquitectura romànica llombarda
del segle XI. Es troba a la banda nord de la nau i lleugerament apartat del
temple, tot i que actualment apareix adossat a ell mitjançant una petita
construcció amb volta de canó de mig punt posterior. Que en origen era exempt
ho demostra el fet que al mur de ponent del campanar tes conserva una estreta
porta d’arc de mig punt, avui paredada, que servia d’accés en una època
indeterminada a l’estructura. En el mateix moment de la seva construcció es
degué decidir acoblar el campanar a la nau i per això es van modificar els angles sud-est i sud-oest.
La part baixa dels murs es va regruixar per tal de poder suportar
la volta de canó que suporta el terra del primer pis del campanar. L’accés a
aquesta planta és fa mitjançant una escala de gat de fusta que permet el pas
per un petit forat quadrat practicat a la volta. El terra de les restants
plantes és va fer amb el tradicional teginat i bigues de fusta.
El campanar presenta tres pisos de finestres, decorats els
dos superiors amb arcuacions cegues i lesenes, decoració típica dels campanars
i temples romànics llombards. El pis inferior de finestres només presenta tres
finestres d’arc de mig punt, una per banda, excepte al costat de migjorn. El segon
nivell té finestres als quatre costats, tres d’elles geminades; l’única simple,
que es troba a migjorn, se’ns presenta actualment paredada. El nivell superior
també presenta tres finestres bessones i una de simple.
La coberta del campanar es fa amb cabirons de fusta sobre un
perímetre de bigues , també de fusta, que corona la part superior dels murs de
la torre. Per sobre, una coberta a quatre vessants recoberta amb lloses de
llicorella.
L’aparell dels murs és de carreuons i còdols molt poc
treballats i rejuntats amb morter de calç. En tota la seva fàbrica son ben
visibles els forats simètrics que varen servir per fixar la bastida per a la
seva construcció.
Tot i que, en comparació amb altres campanars de torre
llombards d’Andorra, el de Sant Joan de Caselles no és gaire alt respecte a la
construcció de l’església, cal emmarcar-lo dins aquest important grup de
campanars andorrans del segle XII.
Les pintures
L'any 1963 durant el procés de restauració del retaule
major, duta a terme pels professors Rafael Benet, Pere Font, Manuel Humbert i
l'escultor Josep Viladomat, es va procedir a l'aixecament del soler de l'absis.
En realitzar aquesta obra es va produir la troballa d'un cap esculpit. Arrel
d'això es va procedir a realitzar una excavació de l'interior de l'església que
va suposar la recuperació de les restes de la major part d'una figura en estuc.
Ben aviat va restar clara la relació d'aquesta figura amb la creu en baix
relleu que es conservava al mur meridional de la nau. Al voltant de la creu,
sota la capa de calç es localitzaren unes decoracions gòtiques de mala qualitat
i, per sota d'elles, les originals romàniques. Tot i la cura del procés
d'arrencament de les capes superiors de pintura no es va poder evitar la pèrdua
de la part superior de la pintura romànica. Conseqüència d'això fou l'obligada
reinterpretació de les figures del sol i la lluna que acompanyen la figura
central. Es tracta doncs, d'una obra realitzada mitjançant una combinació
d'estuc i pintura mural.
Les pintures de Caselles són un exemple ben excepcional,
representen la continuació d'una antiga tradició que combinava la pintura mural i l'estuc. Es
combina la imatge de Crist crucifixat, en estuc, i les figures que l'envolten,
en pintura al fresc. El treball és molt semblant al de la pintura sobre fusta:
guix, aigua i cola animal. Per fer l'estuc s'empraren fulles de pi per donar-li
més consistència. Probablement el modelat va ser directe.
Es tracta d'una composició pictòrica amb influències
llunyanes del Mestre de Pedret i del Mestre d'Urgell. Influències que el mestre
que treballa a Caselles barreja amb rusticitat i poca qualitat. És mercès a
aquestes evidents relacions amb les obres de Pedret, Urgell i Argolell que
podem establir la data d'execució de les pintures de Caselles cap als volts de
1140.
La presència de la lluna es deu probablement a ser un
element de l'eclipsi que es va produir en morir Crist. Segons consta a la
Llegenda Daurada, Longinos tenia la vista apagada i la recuperà amb la sang de
Crist, es convertí i es feu monjo a la Capadòcia on fou martiritzat.
El Crist que trobem representat és el Crist triomfant sobre
la mort, sobre el sacrifici sagnant pel que lliura els homes del pecat i
procura la vida eterna. En realitat és un tema complex que representa l'abans i
el després de la mort de Crist. Existeixen unes clares relacions horitzontals:
sol i lluna (nit i dia); Longinos i Stefanon (credulitat i incredulitat); i
d'altres verticals: sol i Longinos a la dreta del pare, i lluna i Stefanon a
l'esquerra... No oblidem la burla de Stefanon quan li dona el vinagre i diu: “Deixeu,
vegem sí ve Elies a baixar-lo”.
El tema tal i com és representat aquí es desconegut a les
contrades veïnes, a diferència del que passa a la resta d'Europa. Variacions
sobre aquest tema les trobem a les pintures murals Sorpe i a la Bíblia de
Ripoll. Rafael Bastardes esmenta dos encolpia,
un de Sant Cugat del Vallés (Museu Diocesà de Barcelona) i un de Sant Pere de
Rodes (Museu d'Art de Girona), a ambdues apareixen el sol, la lluna, Maria i
sant Joan. També el trobem a alguns pectorals-reliquiaris procedents de Síria i
Egipte. Cronològicament el Còdex de
Ràbula és on primer apareixen els elements que acompanyen la crucifixió. Una
miniatura de l'Evangeliari de Francesc II, datat al segle IX, i una de les
escenes de l’Antependi de Broddetorp, del segle XI, recullen el tema de manera
idèntica a Caselles.
Presenta relacions formals amb les obres de Sant Pere de
Sorpe i Santa Eulàlia d'Estaon. La primera és del mateix moment que Caselles i
s'inclou també dins el cercle influència del mestre de Pedret. A més la sanefa
que separa las naus és la mateixa que trobem a Caselles. Estilísticament és en
contacte amb el mestre d'Argolell (Alt Urgell).
Dins l'apartat de possibles paral·lels iconogràfics hem
d'esmentar les pintures murals de Santa Eulàlia d'Estaon on apareixen
representades les figures de Crist, Longinos, Stefanon i, a la part superior,
la representació antropomòrfica del sol, i probablement a la dreta es trobaria
la lluna. A Sorpe es presenta la mateixa versió però amb la figura de la Verge
a l'esquerra i tota la resta respecta la iconografia dels altres conjunts. A
Baltarga, on no més hi resten el sol i la lluna personificats dins un clipi, es
recull la forma dolorosa o pensativa del Beatus de Girona.
El retaule
A l’absis encara es pot contemplar el retaule datat el 1527,
dedicat a Sant Joan Evangelista. Es tracta d’una obra de dimensions no gaire
grans, formada per cinc carrers, el central ocupat per una escultura que
representa al sant Joan Evangelista; i els dos laterals, dividits en tres registres
que representen escenes de la vida del sant. A la predel·la s´hi troben representades escenes
de la Passió.
L’obra, que havia estat atribuïda un pintor anònim conegut
com a Mestre de Canillo, ha estat identificat mercès a la recerca dels tècnics
de l’Arxiu Nacional d’Andorra a partir de la troballa del document de contracte
per a l’execució del retaule amb els mestres Miquel Ramells, natural de
Cardona, i Guiu Borgonyó. Segons els mateixos experts, el primer seria el
pintor, en tant que el segon fou el daurador. A més a més del retaule que ens
ocupa, també van executar el de Sant Miquel de Prats. El professor Joaquim
Garriga inclou aquests creadors dins el que ell anomena “el romanisme català”
del segle XVI.
Les escenes pintades per Miquel Ramells i daurades per Guiu
Borgonyó, són:
·
A la dreta del carrer central
que acull l’escultura del sant, “Sant Joan contemplant l’àngel que posseïa la
clau de l’abisme i el diable encadenat”, “Visió del diable encadenat per mil
anys “Visió de de Crist i els set lampadaris d’or”, “Dona vestida de sol i el
drac de set caps”, “Turment de l’oli bullent”, “Visió de l’àngel anunciant el Regne
de Crist”.
·
A l’esquerra del carrer central
tot un seguit d’escenes referents a la vida del sant a Efes: “Miracle del jove ressuscitat
i transformació de l’or i les gemes”, “Conversió del jove lladre i retorn al
seu tutor”, “Destrucció del temple i de l’efígie de Diana davant Aristodem”, “Prodigi de la resurrecció de dos morts per la
copa de verí d’Aristodem”, “Conversió d’Aristodem” i el “Refús de l’heretge Cerint
als banys”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada