dijous, 22 de maig del 2008

Cèsar Martinell i Brunet, Arquitecte Capitular de la Catedral de Barcelona: els vitralls del cimbori de la Catedral


Cèsar Martinell i Brunet, Arquitecte Capitular de la Catedral de Barcelona: els vitralls del cimbori de la Catedral[1]

/.../ Al entrar en el templo me ha invadido una ola de amargura. Los maravillosos vidrios del XIV y del XV yacen hechos trizas en el suelo; lámparas y cresterías de rejas góticas se desparraman por todas partes y por verdadero milagro no ha caído en añicos la maravillosa traza del coro obra de artistas alemanes. No fue mayor la catástrofe porque la catedral, más humana que los bombarderos italianos y nacionales ha opuesto uno de los nervios de la bóveda, como el brazo de un gigante y ha hecho estallar el terrible artefacto en la misma techumbre. /.../

Leocadio Lobo, La Mañana, 28 de juliol de 1938

D’aquesta sentida, tanmateix dramàtica manera comentava el periodista Leocadio Lobo el seu sentiment d’impotència i de ràbia, davant els estralls produïts per l’aviació italiana a la catedral de Barcelona arrel del seu bombardeig de la matinada del 20 de juliol de 1936 a la ciutat de Barcelona.
Les seqüeles d’aquesta agressió van perdurar durant molts anys i la nòmina de professionals de diversos oficis artístics que van intervenir en la seva restauració és molt extensa.
D’aquesta relació els primers noms que destaquen són l’arquitecte Jeroni Martorell, responsable de la reconstrucció de la volta de la nau durant l’any 1939; Cèsar Martinell, com l’anterior arquitecte i responsable, entre d’altres aspectes, de la restauració i reconstrucció de les vidrieres de la catedral; i per últim, el doctor Joan Boada i Camps, canonge fabriquer del Capítol de la catedral, responsable a peu d’obra de totes les que es portaven a terme.
Cèsar Martinell i Brunet, que ja havia portat a terme importants obres de restauracions monumentals abans de la Guerra Civil, com a Secretari Tècnic i arquitecte de l’associació Amic de l’Art Vell (Martinell, 1935), va ser nomenat Arquitecte Capitular, per acord pres pel Capítol de la Catedral de Barcelona el dia 2d’octubre de 1939, com a resultat de “...las relevantes cualidades y celo desplegado por D. Cesar Martinell, en las obras de reconstrucción de nuestra catedral,...”[2]. A més també va ser nomenant des del Ministerio de Educación Nacional, Arquitecto del Servicio de Defensa del Patrimonio Nacional, càrrec que ocupà des de l’any 1939 fins el 1942 (MARTINELL, 1975, pàg. 112), i com a tal fou el responsable de la restauració i reconstrucció dels Monuments Nacionals de la seva demarcació , entre els quals es torbava la catedral barcelonina.
Una de les primeres tasques documentades que va realitzar Martinell com a Arquitecte Capitular va ser la confecció, els darrers mesos de l’any 1939, de diversos pressupostos, informes i memòries sobre els danys soferts per la fàbrica i bens mobles de la seu. La primera memòria, datada el setembre de 1939, de la que parlarem detalladament més endavant, tractava de la urgent necessitat de reparar els vitralls dels finestrals i rosetons[3]. El segon és un pressupost que, sota el títol de Resumen del presupuesto de los desperfectos causados en la Santa Iglesia Catedral de Barcelona a causa de la guerra y revolución de 1936 a 1939[4], resumí i quantificà els danys produïts durant la conflagració. Segons aquest informe ja s’havia reparat la volta, el trifori, alguns elements baixos i el forat del carrer del Bisbe Irurita (fa referència als desperfectes de la segona bomba, que va caure al claustre), per un total de 100.000 pta., i que com ja hem esmentat va dirigir Jeroni Martorell. Seguidament passà a descriure les reparacions d’obra, de treball de talla, vitralls, fusteria, etc., per un total global (comptant les cent mil inicials) de 695.000 pta.
Amb data de 22 de novembre del mateix any, a requeriment del Capítol estengué un certificat sobre els danys causats en el temple durant la guerra. Aquest document, més extens que l’anterior ens permet tenir una visió més amplia dels desperfectes soferts per la fàbrica catedralícia, segons ell, “Según los datos tomados y referencias fidedignas, la Catedral en los primeros tiempos del dominio rojo fue vaciada de todas sus joyas y retablos, excepto el altar mayor y sepulcros de piedra. En julio de 1938 una bomba destruyó parte de la bóveda segunda de la nave baja de la Epístola, dos arbotantes y la porción correspondiente del triforio con la pared exterior. Otra bomba cayó en la calle del Obispo Irurita, abriendo un boquete en la capilla del claustro contigua a la puerta que da a dicha calle, destruyendo también los moldurajes de la referida puerta. Esta bomba perforó la pared y arrancó la verja de cierre de esta capilla y la que enfrentaba con ella junto al patio del claustro. Además de estos desperfectos, la primera de las bombas destruyó totalmente las vidrieras próximas al lugar donde estalló y muchas de las otras quedaron con desperfectos producidos por la expansión. Entre las totalmente destruidas hay ocho del cimborrio, cuatro de la galería que da al sobreclaustro y seis rosetones, algunos de ellos con la cantería destruida. Además quedó deteriorado el trascoro con su pavimento y paramentos de muros, soleras, de terrados, tuberías, cornisas, capiteles, gárgolas y otros adornos. Desaparecieron el mobiliario de las sacristías, trono y dosel episcopal, bancos, confesionarios y tablado desmontable sobre la escalera de la cripta; han quedado deteriorados cuatro sillones del coro y varios pináculos del mismo, el Monumento de Semana Santa, varias puertas, armarios, gradas y otros; quedan fuera de su sitio retablos que habrá que montar y restaurar y gran número de objetos litúrgicos. La quantitat total de la seva taxació pujava 1.015.900 pta[5].
Aquest informe fou adreçat, el 28 de gener de 1940 al Jefe Superior de Regiones Devastadas y Reparaciones, amb una carta d’en Felipe Tejedor Pérez, arxiprest de la catedral de Barcelona, per tal de demanar ajut econòmic per poder endegar les obres[6]. Malauradament sembla ser que en aquests anys de postguerra hi havia més bones intencions que diners per a portar a terme la gran tasca de reconstrucció monumental. Si més no aquesta és la impressió que es desprèn del constant intercanvi de cartes, demandes, sol·licituds, súpliques, crèdits, etc., que ens trobem a la documentació.
Segons una carta del bisbe Miquel del Sants Díaz Gomara, del 3 de juny del mateix any, les reparacions d’urgència dels desperfectes causats per la guerra, que havien afectat a la fàbrica (reparacions de la fàbrica realitzades per Jeroni Martorell), havien estat possibles mercès a dos préstecs de la Caja Provincial de Ahorros de la Diputación Provincial de 80.000 pta. i 20.000 pta., respectivament[7]. Per a poder fer front al pagament d’aquests préstecs demanava una indemnització a l’Estat.
Prosseguint amb la seva tasca d’Arquitecte Capitular, Martinell continuà realitzant informes amb la finalitat d’obtenir ajuts econòmics dels diferents estaments oficials, especialment de l’Estat, com l’informe que, a petició del Capítol de la Catedral i amb data de 6 de juny de 1940, torna a fer un repàs als desperfectes soferts pels i les obres realitzades amb caràcter d’urgència pel mateix Capítol.
Durant el primer trimestre de 1942 el Director General de Bellas Artes, el Marqués de Lozoya, demanava al bisbe de Cartagena i Administrador Apostòlic de Barcelona, un informe on es detallessin les obres d’urgència que s’havien de realitzar a la Catedral de Barcelona. En resposta a aquesta demanda el bisbe li contestà que les obres més urgents eren les següents:
1a.- Reconstrucció o reparació, dels finestrals. Urgent per què no es podia visitar el temple, degut a les corrents d’aire.
2a.- Restauració del Presbiteri i Altar Major.
3a.- Reconstrucció dels arcs boterells.
A partir de mitjans d’aquest any de 1942 sembla ser que les relacions professionals de Cèsar Martinell amb el canonge fabriquer, Joan Boada i Camps i d’altres canonges, van anar enrarint-se. En una primera carta de l’arquitecte adreçada a En Mariano Vilaseca, canonge Secretari del Capítol de la Catedral de Barcelona, signada el 14 de juliol de 1942, li exposava que ja feia temps que l’havia posat al corrent de les anomalies que es produïen en l’execució de les obres de la catedral. Aquest fet, sempre segons Martinell havia adquirit caràcter de sistema, malgrat que havia cridat en diverses ocasions l’atenció del canonge fabriquer. Davant d’aquest fet Martinell demanava al Capítol que poses fi a aquesta situació.
Però el problema, lluny de solucionar-se, sembla ser que es va anar agreujant amb el pas dels mesos. Així ens ho confirma una súplica del mateix Martinell dirigida al Capítol, en la qual, i amb data de 3 de novembre de mateix any, feia arribar les seves queixes en un to molt més fort. Aquest document, conservat al l’Arxiu de la Catedral de Barcelona[8], és força interessant, doncs l’arquitecte fa una exposició de com portava a terme la seva tasca com a Arquitecte Capitular. Segons ell, des del moment en que fou nomenat pel Capítol, va col·laborar en la reposició d’altars i altres objectes de culte, arranjament de desperfectes de “l’època roja”, redacció de pressupostos de danys, valoracions i certificats d’obres executades per a intentar l’obtenció de subvencions de l’Estat.
També realitzava un repàs a les activitats que s’havien dut a terme durant aquests anys, a principis de 1942 es van ordenar els objecte que es trobaven a la sala que precedeix a la Capitular, que fins aquell moment era un magatzem de recuperació de peces.
Continuava explicant que des de bon principi va establir el costum de realitzar visita d’obra cada setmana, en hora i dia fixats, per a posar-se en contacte amb el canonge fabriquer, acudint sempre a totes les trucades i consultes que li van realitzar.
Paral·lelament treballava per que l’Estat concedís subvencions per a la restauració de la catedral (pressupostos per a restaurar els vitralls), i estava realitzant un estudi per l’any següent (1943).
Quant al problema que motivava la carta, informava que, a partir del dia 10 de juny de 1941 observà que les obres i reparacions es feien sense la seva intervenció i, que per aquesta raó havia cridat l’atenció en diverses ocasions al canonge fabriquer i altres canonges capitulars. Afirmava que no havia denunciat els fets en la confiança que tot es solucionaria arrel de les seves indicacions. Malgrat això el problema s’agreujà i, segons ell, s’estaven col·locant imatges en llocs que no els hi corresponien: muntatge inadequat d’altars, restauració de pintures, col·locació de vidrieres, talla de pedra pels finestrals, enguixat de murs i voltes del baptisteri i de la capella central de la girola. Aquests fets li havien estat denunciats per persones alienes a la catedral, i que sospitava que també havien informat a les autoritats superiors, fet que podria inculpar-lo davant aquestes. Per aquesta raó demanava al Capítol que establís els deures, facultats i atribucions de l’Arquitecte Capitular.
El darrer document signat per Cèsar Martinell que conservem és una carta adreçada al Capítol de la Catedral, en la que l’informa de la concessió, per part de l’Estat d’una subvenció de 49.997’83 pta. per a la reconstrucció de cinc vitralls del cimbori. Després no torna a aparèixer cap document signat o realitzat per Martinell. Amb tota probabilitat l’arquitecte va abandonar el seu càrrec a la Catedral al mateix temps que el “de Arquitecto del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional” l’any 1942.
Potser van ser les males relacions amb el canonge Boada i Camps les que motivaren el cesament dels seus serveis com a arquitecte de la Catedral i del “Servicio de Defensa del Patrimonio Nacional”.
Els projectes per a la restauració de vitralls de la catedral de Barcelona
Ja hem dit que, paral·lelament al càrrec d’arquitecte capitular, Martinell acomplia les seves obligacions com a Arquitecto del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. Dins les tasques realitzades com a titular d’aquest càrrec va portar a terme el projecte de restauració de les vidrieres de la seu de Barcelona. Aquesta obra va ser la més important que va realitzar Martinell a la catedral de Barcelona de quantes tenim documentades. Per la seva execució, i aprovació dels pressupostos, Cèsar Martinell va realitzar fins a tres memòries del projecte, en les que a més dels plànols, afegia uns informes que constitueixen, per sí mateixos una declaració de principis de l’arquitecte, en els que veiem com i perquè es van restaurar d’una manera determinada els vitralls de la catedral.
La primera memòria, que porta la data de setembre de 1939, fa referència a la restauració dels vitralls de l’absis de la nau central[9]. Proposava la reposició de totes les vidrieres de l’absis i la totalitat dels rosetons alts, amb la qual cosa s’evitava les corrents d’aire. Encara restarien per reparar totes les vidrieres de les capelles baixes, algunes de les quals restarien cegades pels retaules un cop reinstal·lats, i altres finestrals entre els que es trobarien els del cimbori. Aquestes darreres, per les seves grans dimensions i escassetat de vidre, eren de difícil execució.
La memòria anava acompanyada d’una planta de la catedral amb els vitralls numerats (veure gràfic 1). Seguint la mateixa numeració donada pel mateix Martinell, les vidrieres corresponents a la girola núms. 4, 5 i 7 no necessitaven cap tipus de restauració; les núms. 6, 8, 9 i 10 necessitaven una seriosa restauració, les dues primeres per que els mainells es trobaven en un estat força ruïnós, el núm. 9 estava greument deteriorat, i el 10 ja havia estat desmuntat i transportat a una dependència de la catedral per a la seva restauració. Els sis rosetons de la nau central del costat de l’Epístola (núms. 25 a 30) havien de reconstruir-se totalment, per haver patit directament els efectes de la bomba.
En el resum de les obres que dona les tasques a realitzar eren les següents:
Treballs de restauració d’elements arquitectònics,
- mainells i capitells dels finestrals de la girola núms. 6 i 8;
- rosetons alts de la nau central i absis núms. 12, 13, ,14, 15, 19, 21, 22, 23 i 24.
Restauració i reconstrucció de vitralls,
- restauració vitralls dels finestrals de la girola núms. 1, 2, 3, 6, 8, 9, 10 i 11;
- restauració dels rosetons alts de la nau i absis núms. 12 a 24.
- reconstrucció dels rosetons alts de la nau núms. 25 a 30.

La segona memòria que va realitzar, fou ja com Arquitecto del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional[10]. En aquesta, signada per ell mateix el dia 21 de febrer de 1941, es dona notícia que les vidrieres de l’absis i els rosetons als de la nau central (i absis) havien estat ja restaurats. Dels que mancaven encara per restaurar els més urgents eren els del cimbori, als quals es dedicava la memòria i el projecte. Informava que, davant la impossibilitat d’haver-los restaurat, s’havien cobert els buits amb tela parafinada com a solució provisional i econòmica. La seva funcionalitat l’havia garantit el mateix arquitecte només per l’hivern de 1939-1940, per aquesta raó es considerava de màxima urgència la seva reposició.
Aquestes vidrieres dataven de principis de segle, doncs el cimbori fou construït sota els auspicis dels germans Anna i Manel Girona, com agraïment al Cardenal i al Capítol de la Catedral, pel tracte honorabilíssim que havien dispensat al seu pare, com ells, benefactor de la Catedral (GIRONA, 1915; en especial: apèndix 6, pàgs. 159-161). Els vitralls, també pagats pels mateixos germans foren realitzats per la Casa Rigalt i Granell, un dels més prestigiosos tallers de vidrieres artístiques de Barcelona.
No sabem exactament qui fou el responsable del projecte de les vidrieres originals, però sembla que no fou l’arquitecte August Font, responsable del projecte del cimbori. Segons Sílvia Cañellas[11] qui va realitzar el disseny de les vidrieres fou algun treballador o col·laborador de la Casa Amigó, tot assenyalant, seguint la teoria de Joan Vila Grau, que probablement fou el pintor Emili Estrella Raboso (CAÑELLAS, 1993, pàg. 301)[12]. El projecte de les vuit vidrieres que conformaven el conjunt presentava una sèrie de personatges relacionats amb la història de l’església, la política i la societat catalanes. Cadascun dels vitralls contenia un total de sis personatges, amb un total de quaranta-vuit figures (GIRONA, 1915, pàgs. 43-111, i figs. 1-8; CAÑELLAS, 1993, pàgs. 413 i ss.).
Com indica Joan Bassegoda i Nonell, malgrat disposar de les reproduccions dels originals en la memòria publicada pels germans Girona, Martinell va optar per no reproduir-les (BASSEGODA, 1995, pàg. 181). Segons ell mateix explica en la memòria del projecte, va tenir en compte diversos aspectes per a realitzar les noves vidrieres, l’alçada a la que es trobaven (31 m. a la part baixa i 39,50 m. a la part alta; lo forçat de l’angle de visió; la poca llum que tenia la catedral amb aquestes vitralls; i l’harmonia amb els vitralls d’època existents a la mateixa catedral.
Per aquestes tres raons Martinell optà per un traçat molt simple de línies, l’adopció de tons clars i cercar model en els vitralls de l’absis. Va optar per incloure només una figura per vitrall, en la part superior de la llanceta central, en lloc dels sis que originalment hi tenien. Concebia els vitralls del cimbori com una gran llanterna que il·luminava i deuria ser apreciada en conjunt, restant la part simbòlica i ornamental en un segon pla.
Per acabar la memòria, Martinell especificava que la realització del primer dels vitralls costava la quantitat de 9.959,28 pta.

La darrera memòria presentada per Cèsar Martinell sobre els vitralls del cimbori és gairebé la repetició de l’anterior, amb la diferència substancial que en aquest cas es pressupostaven cinc vitralls més[13]. La memòria porta la data d’abril de 1941, i ens informa que el vitrall que es va fer amb els fons aprovats de l’anterior projecte representava la figura de sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona (vitrall VIII), i que les que es proposaven ara eren cinc, amb les imatges de santa Eulàlia (vitrall V), sant Sever (vitrall IV), sant Pacià (vitrall I), sant Pere Nolasc i sant Raimon de Penyafort. Aquests dos darrers van ser substituïts per les figures de sant Josep Oriol i de sant Ignasi de Loiola[14]. El total del pressupost pujava un total de 49.997’83 pta.

Aquests tres documents que acabem de comentar son els principals que ens serveixen per a estudiar la tasca de restauració dels vitralls de la catedral de Barcelona sota la direcció de Cèsar Martinell i Brunet, tot i això la tasca de Martinell en relació amb els vitralls de la seu no es va limitar no més a la restauració i reconstrucció dels vitralls dels finestrals i rosetons de l’absis i de la nau i les vidrieres del cimbori. Segons indica Joan Bassegoda, les vidrieres de la façana foren reconstruïdes per la Casa A. Oriach, sota la direcció de Cèsar Martinell i amb el suport econòmic del Ministeri d’Educació Nacional[15]. Aquesta darrera notícia ens permet tenir una visió completa de l’abast del treball de Martinell a la Catedral, considerant que l’arquitecte va realitzar la supervisió del total de les restauracions que es van dur a terme en els vitralls i finestrals de la Seu, aspecte important perquè donà a la intervenció una clara unitat de criteri i de pautes a seguir que en tot moment, afortunadament, es van respectar.

El criteri d’intervenció
Quant als vitralls que centre aquest estudi, hem de dir Martinell coneixia perfectament els vitralls del cimbori realitzats per la casa Rigalt i Granell durant els primers anys de la segona dècada d’aquest segle[16]. Malgrat aixó, la solució de copiar-los directament no el va satisfer. En les dues memòries que acompanyaven els projectes de restauració, l’arquitecte va deixar ben clar les directrius del seu projecte. A l’apartat Carácter artístico de las nuevas vidrieras, que era idèntic en ambdues memòries, és on trobem l’explicació de la nova composició dels vitralls.
Tres eren els condicionants que Martinell va considerar com a determinants del projecte. El primer era el problema de l’alçada a la que es trobaven els vitralls, 31 m. a la seva part baixa i 39’50 a la part superior, fet que provocava un angle de visió molt agut i forçat; el segon era la poca llum entrava a la catedral amb els vitralls originals (hem de pensar que les figures dels personatges, pel fet d’haver estat decorades amb grisalla, no deixaven passar tanta llum com els elements decoratius ornamentals que no eren pintats); i per últim, la seva intenció que els nous vitralls aromatitzessin amb els que es conservaven d’època.
Per aquest motius, com ell mateix explica a les seves memòries de restauració, va optar per un projecte molt senzill en quant a composició, que a més tenia al seu favor el fet que no encaria l’obra. En segon lloc, va decidir emprar en els vitralls, un gamma cromàtica de tons clars que permetessin la més gran lluminositat possible. En darrer lloc, va cercar el màxim grau d’integració possible del seu model dins el conjunt de vitralls de la catedral. Amb aquesta condició a priori, va optar per inspirar-se en la composició dels vitralls que es troben als finestrals de l’absis que eren, segons paraules del mateix arquitecte, les que més atreien per la bellesa de la seva composició i color[17].
Amb aquestes premisses, Martinell, va dissenyar uns vitralls en els que no més es representava la imatge d’un sant, en lloc dels sis que portaven cadascun d’ells en els vitralls modernistes originals, amb un total de quaranta-vuit imatges en el total del cimbori.
La concepció que tenia del conjunt del cimbori era la d’una gran llanterna que il·luminava l’interior de la Seu, restant la part simbòlica i ornamental en un segon pla.
Per al disseny de cada vitrall Martinell, en la 2ª demanda va presentar dues solucions que afectaven només a l’aspecte ornamental, essent la composició idèntica en tot els vitralls. Aquestes dues solucions s’havien de presentar de manera alterna, tal i com s’havia fet en els vitralls del l’absis que, com hem indicat, li servien de model.
Els sants que s’havien de representar corresponien a imatges que ja es trobaven als vitralls originals. Aquest darrer aspecte no es va respectar, ja que degut a la durada de les obres i, probablement, a imposicions dels donants d’algunes de les darreres vidrieres realitzades, es van canviar alguns dels sants proposats per Martinell.

Així doncs veiem com Martinell va intentar ser el màxim respectuós amb el monument en el que intervenia, alhora que va voler resoldre algun dels problemes que havien plantejat els vitralls originals, principalment el problema de la lluminositat interior de l’església. En un moment en que la restauració al país estava dominada pels criteris de monumentalisme i simbolisme, clarament dirigits a l’exaltació del nou règim franquista, i en els que prima la representativitat arquitectònica davant la veracitat històrica, establerts des de la “Dirección General de Regiones Devastadas”, la tasca que van realitzar alguns tècnics adscrits a la “Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional” contrasta amb la de “Regiones Devastadas”. Aquest “Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional”, que no va exercir un control tant rigorós sobre les actuacions portades a terme pels seus tècnics, va permetre que un grup d’ells pogués realitzar obres més respectuoses envers els monuments, procurant limitar-se a les reparacions adients[18]. Dins aquesta “corrent”, que era representada per arquitectes com Félix Hernández, Anselmo Arenillas o García de Valcárcel, entre d’altres, podem emplaçar l’obra de Martinell, que en tot moment declara el seu respecte vers l’obra preexistent i la seva intenció de no falsejar el monument.

Breu comentari i descripció dels vitralls
L’anàlisi formal dels vitralls ens permet confirmar que, malgrat que l’execució dels vitralls del cimbori es va allargar en el temps més del que Martinell i el propi capítol catedralici haurien desitjat, presenten una clara unitat de criteri i disseny, que es fonamenta en les solucions proposades per l’arquitecte en els dibuixos que acompanyaven al seu informe del mes d’abril de 1941[19].
De la seva observació detinguda s’extreu la conclusió que Martinell es va limitar a proposar uns motius i una estructura determinats per a la confecció d’aquests vitralls i que, probablement, algú altre va fer els cartrons definitius, adaptant els models dissenyats per l’arquitecte a les exigències tècniques i formals dels vitralls[20].
Així veiem com en alguns dels vitralls s’ha respectat al peu de la lletra el disseny de Martinell i en altres, per contra, la persona que va fer el disseny definitiu va optar per solucions ornamentals diferents.
Aquestes alteracions afectarien únicament i exclusiva al disseny dels detalls ornamentals, en tant que tot el referent a la composició dels vitralls, les pautes marcades per l’arquitecte van ser sempre respectades.
L’estructura dels mateixos, idèntica en tots els casos els hi ve donada per la mateixa estructura arquitectònica. Cada un d’ells té una part superior amb traceria ocupada per tres quatrilòbuls que es soluciona amb diversos motius ornamentals. La part principal de cada finestral està ocupada per tres llancetes dividides en dos nivells. Les llancetes laterals presenten decoració ornamental, amb motius d’entrellaços. La llanceta centrat, lleugerament més alta que les laterals, presenta, en el nivell superior, la figura d’un sant, sota un pinacle d’inspiració gòtica, que també apareixia als vitralls originals. Sota cada un dels sants hi ha una inscripció que els identifica. El nivell inferior d’aquesta mateixa llanceta recull motius ornamentals, escuts dels donants, del bisbe o de capítol. En aquest mateix lloc trobem, alguns casos un inscripció o llegenda referent als donants i a la data d’execució. A la part inferior de cada finestral apareixen tres quatrilòbuls, un per llanceta, amb decoració ornamental.

Per a la descripció de cadascun dels vitralls respectarem la numeració establerta per Cèsar Martinell en els seus projectes de restauració.

Vitrall I.- Sant Pacià.
Col·locat el 14 ‘abril de 1943. Disseny: C. Martinell. Realització: Casa A. Oriach. Financiació: “Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional”.
Traceria: Tres rosetons quatrilobulats, amb decoració de flors molt estilitzades (solució primera proposada per Martinell)
Llancetes: La llanceta superior central recull la figura de Sant Pacià, sota un pinacle d’inspiració gòtica, amb els seus atribuïts de bisbe. Sota d’ell una inscripció que l’identifica “S. Patianus”. Les dues llancetes laterals superiors i inferiors, decoració d’entrellaç (solució primera proposada per Martinell). La llanceta central inferior presenta una decoració geomètrica que sembla una versió de la que hi ha als laterals.
Quatrilòbuls inferiors: flors de llis molt estilitzades (solució primera proposada per Martinell).

Vitrall II.- Sant Josep Oriol
Acabat o en procés de finalització en octubre de 1945. Disseny: C. Martinell. Realització: Casa A. Oriach. Financiació: “Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional”.
Traceria: Tres rosetons quatrilobulats que prenen com a model al superior dels proposats per Martinell.
Llancetes: La llanceta superior central recull la figura de sant Josep Oriol sota un pinacle d’inspiració gòtica. El sant, nimbat i amb les seves vestidures eclesiàstiques, atén el prec d’una dona, vestida amb una vel de color blau i túnica verda, que apareix agenollada davant d’ell. És l’única representació de tots els vitralls amb un intent narratiu. Sota el sant i la dona, una inscripció “S. Jph Oriol”
Les dues llancetes laterals superiors i inferiors, decoració d’entrellaç (solució segona proposada per Martinell). La llanceta central inferior te una decoració també geomètrica no recollida per Martinell.
Quatrilòbuls inferiors: motius geomerics (solució segona proposada per Martinell).

Vitrall III.- Sant Ignasi de Loiola
Octubre de 1952. Disseny: C. Martinell. Realització: Casa A. Oriach. Financiació: Ignasi de Puig i Pallejà.
Traceria: Tres rosetons quatrilobulats, amb decoració de flors molt estilitzades (solució primera proposada per Martinell).
Llancetes: La llanceta superior central recull la figura de sant Ignasi de Loiola, nimbat i vstit amb l’hàbit del seu Ordre, amb els braços entrecreuats sobre el seu pit, en actitud de meditació o recolliment espiritual. Com les altres figures, apareix sota un pinacle d’inspiració gòtica i als seus peus hi ha una inscripció per identificar-lo, “S. IGNATIUS L.”. Les des llancetes laterals superiors i inferiors, decoració d’entrellaç (solució primera proposada per Martinell). La llanceta central inferior te una decoració també geomètrica no recollida per Martinell, on apareix un escut i la inscripció: “Solvil: Perill. Dnus. Ignatius de Puig de Pallejà. Anno Dni. MCMLI.”
Quatrilòbuls inferiors: motius geomerics (solució primera proposada per Martinell).

Vitrall IV.- Sant Sever
Col·locat el 14 ‘abril de 1943. Disseny: C. Martinell. Realització: Casa A. Oriach. Financiació: “Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional”.
Traceria: Tres rosetons quatrilobulats, amb decoració d’estrelles de quatre puntes de color groc sobre fons blau. (Decoració no proposada per Martinell).
Llancetes: La llanceta superior central recull la figura de sant Sever sota un pinacle d’inspiració gòtica. El sant apareix amb els atributs propis de la seva dignitat de bisbe i la palma del se martiri. Per sota d’ell la corresponent inscripció, “S. Severus”. Les llancetes laterals superiors i inferiors, decoració geomètrica d’entrellaç, amb la figura del rombe com a motiu principal (solució no proposada per Martinell). La llanceta central inferior te una decoració també geomètrica, de creus de braços iguals amb un romb a cadascun d’ells, no recollida per Martinell, amb l’escut episcopal al plafó central.
Quatrilòbuls inferiors: motius geomètrics d’entrellaç (solució no proposada per Martinell).

Vitrall V.- Santa Eulàlia
Col·locat el 14 ‘abril de 1943. Disseny: C. Martinell. Realització: Casa A. Oriach. Financiació: “Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional”.
Traceria: Tres rosetons quatrilobulats, amb decoració de flors molt estilitzades (solució primera proposada per Martinell).
Llancetes: La llanceta superior central recull la figura de santa Eulàlia, nimbada i amb les aspes amb les quals va ser esquarterada, símbol del seu martiri, sota un pinacle d’inspiració gòtica. A la part inferior d’aquesta llanceta, la inscripció “Sta. Eulalia”. Les llancetes laterals superiors i inferiors, decoració d’entrellaç (solució primera proposada per Martinell). El plafó central inferior te una decoració també geomètrica no recollida per Martinell, amb un escut episcopal al plafó central.
Quatrilòbuls inferiors: motius geomètrics d’entrellaç (solució primera proposada per Martinell).

Vitrall VI.- Beat Lluís Eixarch
Col·locació l’any 1949. Disseny: C. Martinell. Realització: Casa A. Oriach. Financiació: Cambra de la Indústria de Barcelona.
Traceria: Tres rosetons quatrilobulats, amb decoració amb motius geomètrics d’entrellaç (solució segona proposada per Martinell).
Llancetes: La llanceta superior central recull la figura del Beat Lluís Eixarch (figura no proposada per Martinell), nimbat i vestit amb els seus hàbits i peus nus, sota un pinacle d’inspiració gòtica. Sota els seus peus la inscripció “Bto Luis Eixarch”. Les llancetes laterals superiors i inferiors, decoració d’entrellaç (solució segona proposada per Martinell). La llanceta central inferior te una decoració també geomètrica no recollida per Martinell. A la part baixa d’aquesta mateixa llanceta hi ha una petita inscripció amb la llegenda: “EXPENSIS CAMERAE INDUSTRIALIS BARCINONENSIS ANN. DNI. 1949”.
Quatrilòbuls inferiors: motius geomètrics d’entrellaç (solució segona proposada per Martinell).

Vitrall VII.- Sant Antoni Maria Claret
Col·locació l’any 1952. Disseny: C. Martinell. Realització: Casa A. Oriach. Financiació: Comtessa vídua de Lacambra.
Traceria: Tres rosetons quatrilobulats, amb decoració amb motius geomètrics d’entrellaç (solució primera proposada per Martinell).
Llancetes: La llanceta superior central recull la figura de sant Antoni Maria Claret (figura no proposada per Martinell) sota un pinacle d’inspiració gòtica. El sant, nimbat, que porta les vestimentes pròpies de la seva dignitat eclesiàstica, presenta davant el seu pit la Sagrada Forma, que destaca per la seva lluminositat en front a les seves vestimentes. Sota seu la inscripció “S. Ant M Claret”. Les llancetes laterals superiors i inferiors, decoració d’entrellaç (solució primera proposada per Martinell). La llanceta central inferior te una decoració també geomètrica no recollida per Martinell. Al plafó central de la mateixa hi ha representat un escut, i al plafó inferior una petita inscripció amb la llegenda: “EXPENSIS: EXMA. COMMITISSA VIDUA LACAMBRA ANNO DNI MCMLII”.
Quatrilòbuls inferiors: motius geomètrics d’entrellaç (solució primera proposada per Martinell).

Vitrall VIII.- Sant Oleguer
Col·locat el 14 ‘abril de 1943. Disseny: C. Martinell. Realització: Casa A. Oriach. Financiació: “Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional”.
Traceria: Tres rosetons quatrilobulats, amb decoració d’estrelles de quatre puntes de color groc sobre fons blau. (Decoració no proposada per Martinell).
Llancetes: La llanceta superior central recull la figura de sant Oleguer sota un pinacle d’inspiració gòtica. El sant, dempeus, apareix vestit i amb els atributs propi de la seva dignitat de bisbe. Amb la ma dreta suporta una figuració arquitectònica que representa una església gòtica, d’acord amb l’estil que inspira les formes de tots els vitralls. Per sota de la figura la inscripció, “S. Olegarius”. Les llancetes laterals superiors i inferiors, decoració geomètrica d’entrellaç, amb la figura del rombe com a motiu principal (solució no proposada per Martinell). La llanceta central inferior te una decoració també geomètrica no recollida per Martinell, amb un escut episcopal al plafó central.
Quatrilòbuls inferiors: motius geomètrics d’entrellaç (solució no proposada per Martinell).

Bibliografia esmentada en l’estudi
BASSEGODA, 1995:
Joan BASSEGODA I NONELL: Els treballs i les hores a la Catedral de Barcelona: un quart de segle d’estudis, projectes i obres (1969-1994). Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona.
CAÑELLAS, 1993:
Sílvia CAÑELLAS I MARTÍNEZ: Aproximació a l’estudi de les vidrieres de la Catedral de Barcelona: des de les primeres manifestacions a la conclusió del cimbori, Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona. Col·lecció de Tesis Doctorals Microfitxades, núm. 1804. (Inèdita).
GIRONA, 1915:
Manuel y Ana GIRONA Y VIDAL: Memoria sobre la construcción del cimborio de la Catedral de Barcelona. Dirigida al Excmo. Cabildo de la misma por -- --. Imprenta Heinrich y Cía. Barcelona.
MARTINELL, 1935:
Cèsar MARTINELL I BRUNET: Amics de l’art Vell. Els sis primers anys 1929-1935. Memòria de l’obra realitzada des de la seva fundació fins avui per... Barcelona, 1935.
MARTINELL, 1979:
César MARTINELL BRUNET: Construcciones agrarias en Cataluña, col. “Publicaciones del Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares. Estudios Históricos”. Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares. Barcelona, 1975. En especial els Apèndix extrets de la Tesi de Llicenciatura de Raquel-Ruth Lacuesta: César Martinell. Arquitecto, teórico e historiador del arte.
MUÑOZ 1989:
Alfonso MUÑOZ COSME: La conservación del patrimonio arquitectónico español. Ministerio de Cultura. Instituto de Conservación y Restauración de Bienes Culturales. Madrid, 1989.

VOCABULARI VITRALLS
Llanceta: Cadascun dels cossos d’un vitrall en sentit vertical (correspon a carrers d’un retaule)
Plafó: Cadascun dels registres d’una llanceta. Es comencen a comptar des de baix.
Traceria: Part superior del vitrall correspon a la traceria de l’arc de la finestra.
Polilobulat: que te més de tres lòbuls o òculs.
Òcul: obertura de forma circular.
Rosa polilobulada, es pot dir dels lòbuls amb òculs de la part de la traceria


[1] L’autor d’aquest estudi vol agrair al personal dels diversos arxius i biblioteques consultades, que s’esmenten al llarg de treball, la seva col·laboració desinteressada. En especial a Mn. Josep Baucells, Arxiver de la Catedral de Barcelona, que, per no poder-se consultar els fons necessaris pel present estudi pel públic, va haver-los de buidar el mateix.
[2] Vid. Capítol Catedral de Barcelona: Actes Capitulars: del 6 de febrer de 1939 al 2 de maig de 1953. Acta Capitular del 2 d’octubre de 1939. Font: Arxiu de la Catedral de Barcelona.
[3] Font: Arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitecte de Catalunya i Balears, CMB-81 / 165C C/9 Caixa 212.
[4] Font: Arxiu de la Catedral de Barcelona; Data: octubre de 1939. Signat, C. Martinell.
[5] Font: Arxiu de la Catedral de Barcelona; Data: 22 de novembre de 1939. Signat: C. Martinell arqte. (Duplicat).
[6] Font: Arxiu de la Catedral de Barcelona; Data: 28 de gener de 1940. Signat: Felipe Tejedor Pérez i el secretari accidental Ramon Baucells.
[7] Aquestes quantitats coincideixen amb el resum del pressupost presentat per C. Martinell l’octubre de 1939, en el que especifica que les obres realitzades foren la reparació de la volta, part del trifori i alguns elements baixos, tapar el forat del carrer del bisbe Irurita.
[8] Font: Arxiu de la Catedral de Barcelona. Data: 3 de novembre de 1942.
[9] Font: Arxiu Històric COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE CATALUNYA I BALEARS, CMB-81 /165C C/9. Data: setembre 1939.
[10] Font: “Fondo Documental de proyectos de restauración del Archivo Central del Ministerio de Cultura” , Madrid. Arquitecte: Cèsar Martinell. Signatura Caixes: 71057. Un altre exemplar a l’Arxiu Històric COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE CATALUNYA I BALEARS, CMB-81 / 165C C/9.
[11] Vull agrair les facilitats donades per a la consulta de la seva tesi doctoral inèdita.
[12] La notícia la recull Sílvia Cañellas del llibre de Joan Vila Grau, Els vitrallers de la Barcelona Modernista, p. 65. Malauradament l’autor no esmenta la font d’on ha tret la informació sobre la intervenció d’Emili Estrella Raboso en el procés de reconstrucció dels vitralls del cimbori.
[13] Font: Fondo Documental de proyectos de restauración del Archivo Central del Ministerio de Cultura, Madrid. Arquitecte: Cèsar Martinell. Signatura Caixa: 71163. Data: Abril 1941. Un altre exemplar a l’Arxiu Històric del COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE CATALUNYA I BALEARS, CMB-81 / 165 C C/9.
[14] Així es desprèn de l’informe del canonge fabriquer Joan Boada, que amb data d’octubre de 1945 indica que s’està finalitzant (o s’acaba de finalitzar) el vitrall de Sant Josep Oriol.
[15] Aquesta notícia la recull Joan BASSEGODA I NONELL en el seu llibre, Els treballs i les hores a la Catedral de Barcelona: un quart de segle d’estudis, projectes i obres (1969-1994). Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona, 1995, pàg. 180. Segons aquest autor, el canonge – arxiver de la Catedral, Dr. Fàbregas li va confirmar aquest punt concret que no apareix recollit a cap document escrit, i que el mateix canonge –fabriquer, Dr. Boada i Camps li havia confirmat.
[16] Sobre la construcció del cimbori i els vitralls del mateix veure, Manuel y Ana GIRONA I VIDAL: Memoria sobre la construcción del cimborio de la Catedral de Barcelona dirigida al Excmo. Cabildo de la misma por -- --, Imprenta Henrich y Cía. Barcelona, 1915. El llibre conté unes detallades reproduccions a color de tots els vitralls realitzats per la Casa Rigalt i Granell.
[17] Aquests vitralls de l’absis, d’època gòtica, han estat objecte de dos estudis: el primer, l’esmentada tesi doctoral de Sílvia Cañellas (Barcelona, 1993); el segon, el llibre Els vitralls de la Catedral de Barcelona i del Monestir de Pedralbes (Barcelona, 1997), en el que la mateixa autora i Joan Vila-Grau i Antoni Vila i Delclòs fan un detallat estudi dels mateixos.
[18] Sobre aquest tema és especialment interessant el llibre de Alfonso MUÑOZ COSME: La conservación del patrimonio arquitectónico español. En especial les pàgines 116-132.
[19] C. Martinell i Brunet: Proyecto de vidrieras para el cimborio de la Catedral de Barcelona (Continuación. 2ª Demanda)
[20] Posats en contacte amb Pere Cànoves, que va dibuixar els cartrons dels vitralls de la Casa A. Oriach des de la dècada dels anys cinquanta, ens va comentar que probablement els dibuixos definitius dels vitralls els realitzaria probablement un dibuixant que es deia Martorell. Aquest dibuixant havia estat, precisament, el seu antecessor en el lloc de treball. Els nostres intents per identificar amb més exactitud la personalitat d‘aquest artista han estat fins ara inútils, cap de les persones que coneixien la casa Oriach ens han pogut donar cap més detall sobre ell.