dijous, 1 d’abril de 2021

Sèrie Andorra (I) - Sant Joan de Caselles (Canillo)

 

SANT JOAN DE CASELLES

El temple

L’església de Sant Joan de Caselles es troba emplaçada sobre un penya-segat a la riba esquerra del Valira d’Orient, just al costat de la carretera N-II, just abans d’arribar a Canillo procedents de França.

Els primers documents que ens parlen del lloc de Caselles són les concòrdies dels anys 1162 i 1176, en elles apareixen en Ferrer de Caselles i Pere Ponç  respectivament. No serà però fins l’any 1312 que no trobem cap referència documental de l’església de Sant Joan de Caselles. El motiu no és altre que la visita arquebisbal, i en els documents apareix com subjecta al rector de Sant Serni de Canillo. El temple tornarà a sortir esmentat en documents dels anys 1461 i 1513, en els quals es torna a confirmar la dependència de la parròquia de Canillo.

Edifici de planta de nau trapezoïdal, lleugerament més ampla al frontispici que a l’arc triomfal que la separa de la nau. El temple és capçat, contràriament al que era habitual, per un absis semicircular precedit per un petit presbiteri,situat a ponent. Sembla ser que aquest absis fou bastit amb posterioritat a la nau. A la costat nord d’aquesta, s’enlaira el campanar de torre, d’estil romànic llombard. Degut al penya-segat sobre el que es troba el temple, la portalada d’accés es troba també en el mur nord de la nau. Es tracta d’una porta de mig punt, sense cap tipus de decoració protegida per un porxo suportat per pilars de fusta i coberta a una vessant de llosses de llicorella, que li serveix d’aixopluc. L’altre porxo, que es localitza als peus de la nau, fou afegit amb posterioritat. La nau presenta tres finestres de mig punt obertes als murs nord, sud i al frontispici.

El terra de la nau es de tarima de fusta i el del presbiteri i absis, que es troben lleugerament per sobre del nivell de la nau, és de grans lloses.

La coberta de la nau és d’encavallades de fusta i lloses de llicorella. A l’interior, però, hom pot apreciar que dels murs arrencava una volta de canó que, amb tota probabilitat, no es va arribar a realitzar.

L’absis semicircular, amb una petita finestra axial de mig punt, estreta i de doble esqueixada, és cobert amb volta de quart d’esfera i, exteriorment, amb coberta semi-cònica irregular de lloses de llicorella.

Els murs de la nau i l’absis van ser aixecats amb carreuons poc treballats i còdols, lligats amb morter de calç. Encara avui en dia l’edifici conserva gran parts dels murs lliscats amb morters de calç, tal i com s’acostumava a cobrir la totalitat dels murs dels temples.

A l’interior de la nau, en el mur de migdia, trobem una excepcional mostra de pintura mural i estuc, d’estil romànic, que representa una Crucifixió, amb la figura de Crist en estuc i Longinos i Stefanon en pintura mural.

La construcció del temple de Sant Joan de Caselles cal situar-la en el segle XII, dins el conjunt de temples d’una sola nau i campanar de tradició llombarda de les valls d’Andorra, tot i que l’austeritat decorativa d’aquesta construcció a portat a retardar la seva datació fins a principis del segle.

 

El campanar

L’església de Sant Joan de Caselles presenta un campanar de torre de planta quadrada fidel als models de l’arquitectura romànica llombarda del segle XI. Es troba a la banda nord de la nau i lleugerament apartat del temple, tot i que actualment apareix adossat a ell mitjançant una petita construcció amb volta de canó de mig punt posterior. Que en origen era exempt ho demostra el fet que al mur de ponent del campanar tes conserva una estreta porta d’arc de mig punt, avui paredada, que servia d’accés en una època indeterminada a l’estructura. En el mateix moment de la seva construcció es degué decidir acoblar el campanar a la nau i per això es van modificar  els angles sud-est i sud-oest.

La part baixa dels murs es va regruixar per tal de poder suportar la volta de canó que suporta el terra del primer pis del campanar. L’accés a aquesta planta és fa mitjançant una escala de gat de fusta que permet el pas per un petit forat quadrat practicat a la volta. El terra de les restants plantes és va fer amb el tradicional teginat i bigues de fusta.

El campanar presenta tres pisos de finestres, decorats els dos superiors amb arcuacions cegues i lesenes, decoració típica dels campanars i temples romànics llombards. El pis inferior de finestres només presenta tres finestres d’arc de mig punt, una per banda, excepte al costat de migjorn. El segon nivell té finestres als quatre costats, tres d’elles geminades; l’única simple, que es troba a migjorn, se’ns presenta actualment paredada. El nivell superior també presenta tres finestres bessones i una de simple.

La coberta del campanar es fa amb cabirons de fusta sobre un perímetre de bigues , també de fusta, que corona la part superior dels murs de la torre. Per sobre, una coberta a quatre vessants recoberta amb lloses de llicorella.

L’aparell dels murs és de carreuons i còdols molt poc treballats i rejuntats amb morter de calç. En tota la seva fàbrica son ben visibles els forats simètrics que varen servir per fixar la bastida per a la seva construcció.

Tot i que, en comparació amb altres campanars de torre llombards d’Andorra, el de Sant Joan de Caselles no és gaire alt respecte a la construcció de l’església, cal emmarcar-lo dins aquest important grup de campanars andorrans del segle XII.

 

Les pintures

L'any 1963 durant el procés de restauració del retaule major, duta a terme pels professors Rafael Benet, Pere Font, Manuel Humbert i l'escultor Josep Viladomat, es va procedir a l'aixecament del soler de l'absis. En realitzar aquesta obra es va produir la troballa d'un cap esculpit. Arrel d'això es va procedir a realitzar una excavació de l'interior de l'església que va suposar la recuperació de les restes de la major part d'una figura en estuc. Ben aviat va restar clara la relació d'aquesta figura amb la creu en baix relleu que es conservava al mur meridional de la nau. Al voltant de la creu, sota la capa de calç es localitzaren unes decoracions gòtiques de mala qualitat i, per sota d'elles, les originals romàniques. Tot i la cura del procés d'arrencament de les capes superiors de pintura no es va poder evitar la pèrdua de la part superior de la pintura romànica. Conseqüència d'això fou l'obligada reinterpretació de les figures del sol i la lluna que acompanyen la figura central. Es tracta doncs, d'una obra realitzada mitjançant una combinació d'estuc i pintura mural.

Les pintures de Caselles són un exemple ben excepcional, representen la continuació d'una antiga tradició  que combinava la pintura mural i l'estuc. Es combina la imatge de Crist crucifixat, en estuc, i les figures que l'envolten, en pintura al fresc. El treball és molt semblant al de la pintura sobre fusta: guix, aigua i cola animal. Per fer l'estuc s'empraren fulles de pi per donar-li més consistència. Probablement el modelat va ser directe.

Es tracta d'una composició pictòrica amb influències llunyanes del Mestre de Pedret i del Mestre d'Urgell. Influències que el mestre que treballa a Caselles barreja amb rusticitat i poca qualitat. És mercès a aquestes evidents relacions amb les obres de Pedret, Urgell i Argolell que podem establir la data d'execució de les pintures de Caselles cap als volts de 1140.

La presència de la lluna es deu probablement a ser un element de l'eclipsi que es va produir en morir Crist. Segons consta a la Llegenda Daurada, Longinos tenia la vista apagada i la recuperà amb la sang de Crist, es convertí i es feu monjo a la Capadòcia on fou martiritzat.

El Crist que trobem representat és el Crist triomfant sobre la mort, sobre el sacrifici sagnant pel que lliura els homes del pecat i procura la vida eterna. En realitat és un tema complex que representa l'abans i el després de la mort de Crist. Existeixen unes clares relacions horitzontals: sol i lluna (nit i dia); Longinos i Stefanon (credulitat i incredulitat); i d'altres verticals: sol i Longinos a la dreta del pare, i lluna i Stefanon a l'esquerra... No oblidem la burla de Stefanon quan li dona el vinagre i diu: “Deixeu, vegem sí ve Elies a baixar-lo”.

El tema tal i com és representat aquí es desconegut a les contrades veïnes, a diferència del que passa a la resta d'Europa. Variacions sobre aquest tema les trobem a les pintures murals Sorpe i a la Bíblia de Ripoll.  Rafael Bastardes esmenta dos encolpia, un de Sant Cugat del Vallés (Museu Diocesà de Barcelona) i un de Sant Pere de Rodes (Museu d'Art de Girona), a ambdues apareixen el sol, la lluna, Maria i sant Joan. També el trobem a alguns pectorals-reliquiaris procedents de Síria i Egipte. Cronològicament  el Còdex de Ràbula és on primer apareixen els elements que acompanyen la crucifixió. Una miniatura de l'Evangeliari de Francesc II, datat al segle IX, i una de les escenes de l’Antependi de Broddetorp, del segle XI, recullen el tema de manera idèntica a Caselles.

Presenta relacions formals amb les obres de Sant Pere de Sorpe i Santa Eulàlia d'Estaon. La primera és del mateix moment que Caselles i s'inclou també dins el cercle influència del mestre de Pedret. A més la sanefa que separa las naus és la mateixa que trobem a Caselles. Estilísticament és en contacte amb el mestre d'Argolell (Alt Urgell).

Dins l'apartat de possibles paral·lels iconogràfics hem d'esmentar les pintures murals de Santa Eulàlia d'Estaon on apareixen representades les figures de Crist, Longinos, Stefanon i, a la part superior, la representació antropomòrfica del sol, i probablement a la dreta es trobaria la lluna. A Sorpe es presenta la mateixa versió però amb la figura de la Verge a l'esquerra i tota la resta respecta la iconografia dels altres conjunts. A Baltarga, on no més hi resten el sol i la lluna personificats dins un clipi, es recull la forma dolorosa o pensativa del Beatus de Girona.

El retaule

A l’absis encara es pot contemplar el retaule datat el 1527, dedicat a Sant Joan Evangelista. Es tracta d’una obra de dimensions no gaire grans, formada per cinc carrers, el central ocupat per una escultura que representa al sant Joan Evangelista; i els dos laterals, dividits en tres registres que representen escenes de la vida del sant.  A la predel·la s´hi troben representades escenes de la Passió.

L’obra, que havia estat atribuïda un pintor anònim conegut com a Mestre de Canillo, ha estat identificat mercès a la recerca dels tècnics de l’Arxiu Nacional d’Andorra a partir de la troballa del document de contracte per a l’execució del retaule amb els mestres Miquel Ramells, natural de Cardona, i Guiu Borgonyó. Segons els mateixos experts, el primer seria el pintor, en tant que el segon fou el daurador. A més a més del retaule que ens ocupa, també van executar el de Sant Miquel de Prats. El professor Joaquim Garriga inclou aquests creadors dins el que ell anomena “el romanisme català” del segle XVI.

Les escenes pintades per Miquel Ramells i daurades per Guiu Borgonyó, són:

·         A la dreta del carrer central que acull l’escultura del sant, “Sant Joan contemplant l’àngel que posseïa la clau de l’abisme i el diable encadenat”, “Visió del diable encadenat per mil anys “Visió de de Crist i els set lampadaris d’or”, “Dona vestida de sol i el drac de set caps”, “Turment de l’oli bullent”, “Visió de l’àngel anunciant el Regne de Crist”.

·         A l’esquerra del carrer central tot un seguit d’escenes referents a la vida del sant a Efes: “Miracle del jove ressuscitat i transformació de l’or i les gemes”, “Conversió del jove lladre i retorn al seu tutor”, “Destrucció del temple i de l’efígie de Diana davant Aristodem”,  “Prodigi de la resurrecció de dos morts per la copa de verí d’Aristodem”, “Conversió d’Aristodem” i el “Refús de l’heretge Cerint als banys”