ERMITA DE SANT MARTÍ DE CAPELLA

L’ermita de Sant Martí de Capella es troba emplaçada sobre un penya-segat de la Sierra de Arriba. Aquesta denominació, és la que apareix al plànol de l’edició militar núm. 250, escala 1/50000. Els habitants de Capella denominen a la serra com a Sierra del Castel o Castell, Sierra del Grado o, més habitualment, com a Sierra de Capella. S’emplaça a la riba esquerra del riu Isàbena, des de on domina perfectament tota la vall i la població de Capella. L’accés a l’indret es força dificultós i s’ha de realitzar a peu des d’un dels camins de conreu de la Vall, perfectament senyalitzat, que condueix al pas conegut com La Canal, en direcció a Benavarri. La dificultat del terreny i l’abandó de les pletes del pastors que es troben a la balma que hi ha a tocar de l’ermita ha provocat que el camí hagi desaparegut en alguns trams, i que el procés de deteriorament al que es veu sotmesa l’ermita s’hagi accelerat de manera alarmant.

(Imatge del Centro Excursionista de la Ribagorza)

El temple és una petita construcció adossada en part a la penya pel seu costat sud. La construcció romànica, que encara es pot apreciar en gran part, presenta una nau única de saló rectangular lleugerament irregular degut a la necessitat d’adaptar-se a la topografia del terreny, i absis semicircular. La coberta de la nau, actualment esfondrada en la seva totalitat, deuria ésser de mig punt, o mig punt lleugerament apuntat. D’ella només conservem les primeres filades del seu naixement a les parts dels murs més properes a l’absis. Aquestes neixen des d’una línia de imposta senzilla sense treballar que recorre tot el perímetre absidal i els murs de la nau. El que si es conserva és la volta de quart d’esfera de cobreix l’hemicicle absidal, tot i que la presència vegetació entre els seus carreus i algunes esquerdes fan perillar la seva estabilitat. Pel que es pot observar entre la vegetació que creix per tota l’església, els carreus que conformaven la volta i les parts dels murs esfondrades es troben a l’interior del temple, essent possible doncs la seva reconstrucció.

Del soler poc podem dir, només es pot apreciar el peu de l’altar, realitzat amb carreus ben tallats i disposats, i algunes lloses que l’envolten. Tot i això no sembla arriscat pensar que el soler seria realitzat amb lloses semblants a les que envolten al peu de l’altar.

L’emplaçament de l’església en un indret acinglerat van condicionar la disposició tant de la seva estructura general com d’alguns dels elements que la configuren. Així trobem que l’absis té dues finestres de mig punt esqueixades, una central i una segona a ponent, en tant que la de migjorn no es va poder practicar per la presència de la paret de la muntanya. La porta, que seguint les pautes habituals es trobaria a migjorn, va ser practicada al mur de tramuntana. Sabem per les restes del naixement de l’extradós del seu arc, que aquest era de mig punt. Malgrat l’abundant vegetació, sembla que una mena de rampa conduiria des de la porta fins a la construcció que es troba a la part inferior esquerra de l’absis, entre aquest i la penya, del qual es conserva el mur de la banda est i una porta de mig punt en el mateix mur. Malauradament la runa que hi ha a l’interior d’aquest espai i la vegetació abundant no permeten accedir a l’interior i, per tant, és impossible saber la funció i estructura de la mateixa (habitació d’una petita comunitat cenobítica o d’algun eremita?). Caldrà un seriòs treball de desbrossament i neteja per poder trobar indicis de com  i què seria aquesta construcció.

De la resta d’obertures i elements de la construcció poc més podem esbrinar donat que no més es conserven unes quantes filades dels murs de la nau i aquests són de difícil estudi degut, un cop més a la quantitat de vegetació existent.

L’aparell es força regular ben tallat i disposat. Malgrat el deficient estat de conservació encara podem observar restes de l’enlluit interior, al mur de migjorn i a part de l’hemicicle.

Alguns dels carreus que formaven part de la volta i dels murs van ser reaprofitat en el segle XVIII per un eremita per tancar la part més propera a l’absis, amb un mur i una petita porta de mig punt. Això porta a pensar que en aquestes dades l’església es trobava ja fora de culte i la volta de la nau ja s’havia esfondrat parcialment. No és aquest mur, com ha volgut veure algun estudiós, un iconòstasi que seguia la litúrgia preromànica, visigòtica, sinó una adaptació molt posterior a les necessitats de l’eremita, com explica Cayetano Enríquez de Salamanca en el seu llibre Rutas por el románico de la província de Huesca. Aquest fet ho confirma la diferencia en la disposició de l’aparell, que mostra el treball d’una persona molt menys hàbil que el mestre romànic i que aquest mur no carrega, ni enllaça, en els murs laterals de la nau, sinó que és totalment independent.

Quant al mobiliari litúrgic, es conserven dos petites fornícules inserides dins el murs properes als absis i una al mateix absis un altre. També es conserva el peu de l’altar, car l’ara deu ésser una de les que es troben en una de les capelles de l’església parroquial de Capella. Un altre element conservat, tot i que fora del seu emplaçament original és la pica beneitera, actualment al costat sud de l’absis. Aquesta peça però, no sembla ser d’època romànica.

La historiografia ha ignorat aquesta ermita, probablement per desconèixer la seva existència. Només la gent del poble coneixien la seva existència i fins fa molt pocs anys no es va anar prenent consciència de la seva antiguitat. L’únic autor que fa esment a aquest temple és, un cop més, Cayetano Enríquez de Salamanca en el seu llibre Rutas por el románico de la província de Huesca, sense fer però cap hipòtesi sobre la data de construcció del temple.

Per la seva estructura, la semblança del treball de talla dels carreus, la seva tipologia i la seva naturalesa, la tècnica constructiva i els elements ornamentals senzills, com ara la línia d’imposta de l’interior, fan pensar que es tracta d’una obra coetània a l’església parroquial de Sant Martí de Capella, fins i tot creiem que fou construïda pel mateix mestre d’obres i el mateix equip de picapedrers que aquesta darrera. Cal doncs situar-la en els primers anys del segle XIII.

Com hem indicat anteriorment, un treball de desbrossament i neteja, amb una segona fase d’ordenació dels elements constructius que es troben a l’interior i als voltants del temple i, si s’escau, una excavació arquelògica, aportarien sense dubtes nous elements de judici sobre la construcció i història d’aquest temple.

BIBLIOGRAFIA:

Cayetano ENRÍQUEZ DE SALAMANCA: Rutas por el románico de la província de Huesca. La Rozas (Madrid), 1987. Pàg. 121.