El relleu que ens ocupa, conservat al
Museu Cau Ferrat de Sitges, ja ha estat identificat i catalogat des de fa molt
de temps per dos dels historiadors de l’art més prestigiosos de l’Estat
Espanyol.
Primer fou el professor Jesús
Hernández Pereda, qui l’any 1958 va publicar un estudi sota el títol Alabastros
ingleses en España, a la prestigiosa revista “Goya”. Posteriorment Santiago
Alcolea, catedràtic de la Universitat de Barcelona i Director de l’Institut
Amatller de Barcelona, publicava a la revista “Archivo Español de Arte” el 1971
l’estudi Relieves ingleses de alabastro en España: Ensayo de catalogación.
Ambdós estudiosos certificaven el seu origen anglès així com la seva filiació i
cronologia. A aquests darrers hauríem d’afegir el més recent estudi del
professor Joaquin Yarza Luaces Alabastros esculpidos y comercio
Inglaterra-Corona de Castilla en la Baja Edad Media, de 1992, que acaba per
aclarir el panorama de la producció i arribada d’aquestes creacions a la
península hispana.
Avui dia sembla fora de dubtes que
aquesta peça es va crear entre el 1420 i el 1460 als tallers d’escultura en
alabastre anglesos de Burton-on-Trent (Anglaterra). Ens trobem davant una obra,
resultat d’un processos creatius seriats, que s’exportaven arreu d’Europa, amb
un èxit enorme.
Al llarg de tot el segle XIV i el XV,
els tallers d’alabastre de Notthingam, Londres i York van crear i organitzar
tallers d’escultura en alabastre procedent de les riques pedreres angleses,
especialitzats en la creació de relleus de petites dimensions, quasi tots
aproximadament de 45x25 cm i, en menor quantia, escultures exemptes. Aquests
relleus podien ser destinats en principi a decorar sepulcres i, petits retaules
de tres o més relleus, tot i que també podien ser venuts per separat.
A més a més d’aquests tres tallers,
caldria incloure aquí també per la seva importància el de Burton on Trent.
Els tallers anglesos treballaven de
dos maneres. La primera era confeccionant relleus que conformàvem petits
retaules amb temes genèrics que sempre trobaven comprador, com ara els cicles
de la Infància de Crist, la Passió, la Verge Maria, etc., al qual deuria
pertànyer la nostra peça. Aquestes obres sempre tenien compradors i,
probablement, els mercaders les oferien directament en els ports de destinació,
o d’escala, dels viatges.
La segona manera, no tan habitual,
era la de treballar per encàrrec, com sembla demostrar-ho el fet de trobar
retaules amb iconografies excepcionals o locals, com podrien ser unes taules
amb la vida de sant Jaume, que mossèn John Goodyear (de Wright) oferí al final
de la seva peregrinació a Santiago de Compostel·la.
La organització del treball en
tallers gairebé amb una concepció industrial, tant en la comercialització com
en el de la creació artística pròpiament dita va tenir varies conseqüències.
La primera d’elles fou la repetició
de temes i la pràctica absència d’aportació creativa per part dels escultors.
Així es repeteixen fórmules i esquemes que homogeneïtzen els resultats, desproveint-los
de personalitat.
En segon lloc, al ser treballs de
taller, els noms i les notícies sobre els artistes són del tots inexistents. Si
a això sumem el fet que també s’han perdut els documents referents als propis
tallers, la tasca de recerca dels estudiosos es veu greument afectada.
També, s’ha d’afegir el mal que ha
fet el col·leccionisme (tret del bé de la conservació de moltes obres d’art),
al qual no feia gaire feia esment en aquesta mateixa sala la professora
Francesca Espanyol. Si difícil és seguir la pista d’una obra singular que ha
passat per mans de col·leccionistes que han intentat esborrar el rastre de la
procedència de l’obra, què problemàtic no ha de ser esbrinar el lloc de
procedència d’una obra seriada, de la qual en tenim molts exemplars
documentats.
Seguint Santiago Alcolea, que a la
vegada recull el que deien abans Gardner, Stone, Hernández Perera y Yarza, els
alabastres anglesos medievals es poden classificar en quatre grups.
Grup 1
Realitzats entre 1340 i 1380. Són
figures elegants i sense els modismes i repeticions que tindran posteriorment,
amb ulls grans per poder ser pintats, i sense coronacions arquitectòniques.
Grup 2
Entre 1380 i 1420. Cercles de guix
als fons. Ulls inflats. Daurats. Alguns amb cornises i merlets.
Grup 3
Entre 1420 i 1460. Els més abundants
de tots. Gran industrialització. Desaparició de cornises i merlets que poden
ser substituïdes per traceries trepades. Molt policromades. Variació en la
disposició dels personatges. Flors. Aparició de noves temàtiques principalment
de sants.
Grup 4
Finals del segle XV. Pèrdua constant
de qualitat per la gran industrialització. Temàtiques més dramatitzades
Peces viatgeres
L’exportació s’estengué especialment
amb aquells països costaners propers a Anglaterra. Així França i la costa nord
de la península, sota la Corona de Castella, van ser les principals
destinacions d’aquestes obres, que també trobem a Islàndia i altres països.
Com arribaven aquests peces a casa
nostra? Tant Nottingham com Burton on-Trent es troben a la riba del riu Trent
que desemboca prop del port d’Hull, tot i que sembla que les exportacions
s’embarcarien als ports de Bristol i Londres. A Bristol les mercaderies
partirien en direcció a Castella (ports del País Vasc i Galícia,
principalment), Portugal i la Guayana. Des de Londres a França (Normandia i
Bretanya). Dels ports francesos i castellans no disposem de gaire informació,
però si dels anglesos que han permès constatar la partida de molts relleus i
escultures exemptes al continent. En aquest sentit disposem d’interessants
documents de vaixells que partien cap a Castella, amb destinació final al port
fluvial de Sevilla.
També és molt interessant el cas,
esmentat pel professor Joaquin Yarza, d’un mercader escocès de nom John Mac
Intosh, propietari d’un vaixell apressat per guipuscoans i bilbaïns el 1477.
Quan poc temps després visità l’església de Santa Maria d’Ondarroa, va veure un
canelobre de bronze del vaixell i va posar un plet que durà llarg temps. No és
estrany doncs, com conclou Yarza, que molts alabastres arribessin d’aquesta
manera a esglésies basques.
Al llarg de tots aquest segles el
comerç marítim entre Anglaterra i la Corona de Castella fou molt intensa,
excepte els anys posteriors a la guerra entre Pedro el Cruel i el seu
germanastre Enrique. Però amb l’arribada al poder d’Enrique IV i, sobretot,
dels Reis Catòlics, les relacions comercials prengueren nou impuls.
Un factor que encara afavorí
l’arribada i èxit dels relleus anglesos a Castella fou, sens dubte l’arribada
de peregrins anglesos pel Camí de Santiago, que oferien obres d’aquest tipus
com a exvot o ofrena personal. No és que les portessin amb ells sinó que les
podien enviar en tornar al seu país com a mostra d’agraïment.
El que sembla avui evident és què,
malgrat la existència d’obres en alabastre a la Corona d’Aragó creades per
artistes procedents d’Anglaterra o del país, per la coneixença que es tenia
d’aquest tipus d’obra, a casa nostra no van arribar, si més no en quantitats
prou significatives i, si ho van fer, probablement fou en dates molt tardanes,
quan la confecció d’aquestes obres havia desaparegut a Anglaterra. Així doncs
es gairebé segur que la peça del Cau procedeix d’una església castellana, i
entenem per castellana qualsevol església de la Corona de Castella (Castella,
Lleó, Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, Navarra o la Rioja).
